No hi ha dubte que, a hores d'ara, el
PSM, amb vuit anys de gestió institucional,
primer en el Consell Insular de Mallorca i
posteriorment en el Govern de les Illes, es
troba en la mateixa situació (o pitjor!)
d'abans d'optar per la incineradora, aquell
llunyà any 1995. En aquesta «llarga marxa»
envers el pragmatisme i els «nous sectors»
que s'havien d'aconseguir aprofundint en
certa indefinició ideològica, el PSM ha
deixat milers de vots, dos diputats,
innumerables regidors, i també, per a
alegria de Maria Antònia Munar i la
dreta regionalista, ha deixat de ser la
força predominant dins el nacionalisme
mallorquí i obert les portes a la
consolidació del PSOE a la Part Forana.
El camí del «pragmatisme» que
destaca el meu bon amic Antoni
Marimon en el seu llibre Entre la
realitat i la utopia: història del PSM
(Ciutat de Mallorca, Documenta Balear,
2002) sembla no ha donat els resultats
esperats. El PSM provenia d'un altre
tarannà sociològic i polític. Era producte
d'una concreta trajectòria combativa. No
era un partit «clàssic», d'aquells que
només serveixen d'instrument per a endollar
buròcrates en les oficines institucionals.
Aquells quaranta-dos mil votants de l'any
1995 el consideraven un instrument útil per
al nostre redreçament nacional i social. La
manca de d'oportunisme tengué el seu premi
electoral. Aquella coherència ideològica el
dugué a ser el partit que més va créixer en
aquelles eleccions. S'aconseguiren cinc
diputats, es doblaren els resultats a
Palma, a la Part Forana de Mallorca el
nacionalisme d'esquerra esdevenia a poc a
poc la primera força política en nombre de
regidors i superava PSOE i PP en diversos
indrets.
El que s'esdevingué
posteriorment ja és prou conegut per
tothom. El Pacte posterior en el Consell de
Mallorca, com explica Antoni Marimon (pags.
130-131 del llibre abans esmentat) «provocà
una autèntica crisi de consciència en el
Partit. Aquesta crisi fou causada
principalment pel tema de la incineració».
Resumint: PP, PSOE i UM eren partidaris de
la incineradora i d'aquest sistema
d'eliminació de residus. El PSM no ho
volgué acceptar i, de forma dramàtica,
Maria Antònia Munar destituí els consellers
del PSM. La tornada a l'exercici del poder
va ser ben trista, en acceptar, el
nacionalisme d'esquerres, el dictat d'UM i
PSOE. Marimon explica que aquesta
acceptació «va ser un triomf del
pragmatisme i de la moderació davant el
radicalisme ecològic i el fonamentalisme
ideològic. Però també va ser el triomf d'un
cert cinisme polític i la primera vegada
que es trencava d'una manera manifesta amb
el programa del Partit. D'alguna manera,
fou el preu que es va pagar per deixar
d'esser un partit sempre d'oposició».
Havia guanyat, evidentment, el
pragmatisme més forassenyat i radical. Era
la «nova època» que alguns imaginaven
brillant i eterna en l'usdefruit del poder.
Pareix que el secretari general del PSM,
l'amic Mateu Morro, no veia tan clar
tot això del possibilisme sense ideologia.
Qui sap si ja endevinava les posterior
davallades de vots i la pèrdua de diputats
i regidors. El cert és que, per a no ser
còmplice dels acords amb alguns dels grans
poders econòmics de les llles, aquells que
hi havia rere el projecte de la
incineradora, dimití el seu escó de
parlamentari. Diari de Baleares de
29 de maig del 1996 informava dels
esdeveniments amb aquestes paraules: «...la
incineradora ha obert una encletxa en el si
del PSM perquè n'hi ha que pensen que
autoritzar Son Reus va contra un dels
principis bàsics del programa ecologista
del partit».
La pèrdua de prop de
dos mil vots l'any 1999 i d'un diputat va
quedar una mica dissimulada amb la
constitució del Pacte de Progrés i la
posterior repartició d'àrees de poder i
cadiretes. Però hi ha molts antics votants
del PSM que expliquen que va ser
precisament l'afer de la incineradora,
aquella acceptació de les condicions d'UM,
PP i PSOE només que per a continuar fruint
del poder, el que va marcar l'inici de la
inflexió que ha portat a la pèrdua l'any
2003 de més del vint-i-dos per cent del seu
electorat. La topada amb la realitat de dia
25 de maig ha estat prou eloqüent.
