El blocatge contra els autors
considerats «dissolvents» no solament es
concreta en la lluita per controlar els
premis literaris, l'edició dels llibres.
Aquest solament és un dels aspectes del
control de la nostra cultura. Alguns
escriptors-funcionaris han esdevingut
igualment els màxims consellers de les
nostres institucions culturals, quan no són
ells mateixos els encarregats de la
«vigilància» d'edicions i promocions
institucionals. Ara ja no som en temps de
la dictadura.
En el sistema reformat
amb la transició i mitjançant la «España
plural de las autonomías», que diria
Pasqual Maragall, les comunitats autonòmes
disposen de determinats pressupostos per a
promocionar la cultura. Aleshores s'esdevé
que, mitjançant el control i
«assessorament» de determinats elements
retardataris, els diners se'n van sempre
envers una direcció político-cultural i no
envers una de diferent. Milers de milions
es gasten a finançar determinades obres de
teatre i musicals, en edicions de llibres i
traduccions, en viatges a l'estranger
promocionant uns i altres...
Tothom
que segueixi amb una mica d'atenció el
paorós panorama cultural que ens encercla
podrà constatar com sempre són els quatre
mateixos els que són traduïts a l'alemany,
al rus o a l'anglès; els mateixos que, amb
hotel i viatge pagat per les institucions,
són a Londres, Berlín o Bucarest parlant de
la seva obra. Mentrestant Gabriel Alomar és
un dels grans oblidats i es menysté i
deslegitima el mestratge de Joan Fuster,
Manuel de Pedrolo, Gonçal Castelló o
Salvador Espriu. Tampoc no ens hauria
d'estranyar gaire, ja que la «nova època»
ha coincidit amb l'enlairament a les més
altes alçades de la nostra cultura de dos
botiflers declarats, de dos destacats
agents de la dictadura com foren Llorenç
Villalonga i Josep Pla.
Pensava en tot això en l'acte de
lliurament dels Premis Literaris «Roc
Boronat 2003» que va tenir lloc en el Gran
Teatre del Liceu de Barcelona. M'adonava
que el premi ajudava a rompre
(relativament!) el blocatge al qual he
estat sotmès aquests darrers anys per part
del comissariat neonoucentista que malda
per controlar la nostra cultura. M'havien
atorgat el Premi de Novel·la per la meva
obra El darrer hivern.
L'esdeveniment cultural comptà amb
l'assistència d'altes autoritats culturals
de la Generalitat de Catalunya i
d'importants representants de la cultura i
la política catalanes. Podem destacar la
presència d'Isidor Cònsul Giribert, membre
de l'Associació d'Escriptors en Llengua
Catalana i director literari d'Edicions
Proa; Carles Duarte i Montserrat, membre de
l'Associació d'Escriptors en Llengua
Catalana i secretari general de la
Presidència de la Generalitat de Catalunya:
Teresa Palahí, representant de l'ONCE a
Catalunya; el director de la COPE, Jordi
Jordà; l'escriptor Josep M. Espinàs; el
director general de Cultura de l'ONCE
Ignasi Escanero...
Vaig poder
conèixer personalment Carles Duarte. En la
poesia de Carles Duarte es fan presents
d'una manera constants el paisatge i les
referències culturals del Mediterrani i té
com a temes centrals la tendresa, el somni
i l'oblit. La seva obra ha estat traduïda a
diverses llengües i ha merescut els premis
Rosa Leveroni i Vila de Martorell. Ha
col·laborat amb els escultors Guido Dettoni
i Manuel Cusachs i amb els cantants Dounia
Hédreville i Franca Masu. Com a lingüista
ha treballat amb els professors Joan
Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha
publicat llibres de lingüística històrica i
de llenguatges d'especialitat.
Entre
els membres del jurat del «Roc Boronat» hi
havia igualment Isidor Cònsul, escriptor
que ha estat cap de redacció de la
publicació Catalan Writing. Autor també
d'Antologia de Jacint Verdaguer,
1986. Curador de l'edició crítica de Sant
Francesc, de Jacint Verdaguer. Ha escrit
també l'important assaig literari
Panorama de la literatura catalana
(amb Alexandre Broch i Huesa, Vicenç Llorca
Nerrocat) i dels estudis literaris:
Jacint Verdaguer: història, crítica i
poesia (El Mall, 1986); Tirant lo
Blanc (Labor, 1992) i Llegir i
escriure: papers de crítica literària
(La Magrona, 1995). També és autor del
dietari Cinc estacions: un dietari
(La Magrana, 1998) i de l'antologia
Jacint Verdaguer / Joan Maragall. Joc de
miralls.
Reconegut arran dels Països
Catalans per la seva feina com a crític,
poeta i escriptor, Carles Duarte és autor
del llibre de narrativa Somnis
(Columna, 1994) i dels poemaris Vida
endins (Moll, 1984); Paisatges
efímers (Columna, 1989); La pluja
del temps (Columna, 1990); La pell
del somni (Columna, 1991); Llavis de
terra (Columna, 1993); Terra
(Columna, 1994); Cohèlet: tríptic hebreu
I (Columna, 1996); Ben Sira: tríptic
hebreu II (Columna, 1996); Qumram:
tríptic hebreu III (Columna, 1997);
D'una terra blava (Moll, 1997);
Khepri (Columna, 1998);
Ha-Cohen (Seuba, 1999); El somni
(La Magrana, 2000); La terra del
somni = La tierra del sueño (Sial,
2000).
El premi de novel·la que he
anat a recollir a Barcelona, al Gran Teatre
del Liceu, de mans de Carles Duarte, el
«Roc Boronat 2003», porta el nom de
l'insigne lluitador per les llibertats
nacionals de Catalunya Roc Boronat i Font.
La qual cosa, indubtablement, és una altra
de les alegries per haver guanyat aquest
guardó. Recordem Roc Boronat i Font va
néixer el 5 de desembre de 1897 a
Barcelona. Escriptor i polític, va cursar
estudis primaris i musicals a la seva
ciutat natal. Casat i amb tres fills.
Afiliat a Estat Català, s'exilià a França
durant la Dictadura de Primo de Rivera i
dirigí, amb Josep Rovira, l'oficina de
Francesc Macià a Tolosa de Llenguadoc. Va
participar l'any 1926 als fets de Prats de
Molló. L'any 1930, Roc Boronat va retornar
a Barcelona des de Bèlgica, amnistiat pel
govern Berenguer, i va ingressar a Esquerra
Republicana, per la qual fou regidor de
l'ajuntament de Barcelona, després de les
eleccions municipals del 12 d'abril de
1931, concretament, comissari del
departament de beneficència municipal.
