Cap a la primera setmana de juny de
l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan
Pere Bach, fèiem una entrevista al
professor Carles Manera.
L'entrevista va ser publicada al suplement
de cultura del diari Última Hora, en
el qual jo m'encarregava de les entrevistes
amb els escriptors dels Països Catalans i
de la crítica de llibres.
Li vaig
fer una entrevista, sota el títol
«Carles Manera: una concepció gramsciana
de l'intel·lectual». Han passat molts
d'anys d'ençà que es va fer aquesta
entrevista! D'ençà 1987 -com explica el
Qui és qui a Mallorca?-, Carles
Manera és professor titular de la
Universitat de les Illes Balears i des del
2000 n'és catedràtic d'història i
institucions econòmiques del Departament
d'Economia i Empresa. Fou secretari del
Departament de Ciències Històriques
(1988-95) i, des de 1996, és vicerector de
Planificació Economicoadministrativa.
Però parlam de mitjans dels anys
vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un
home prou conegut en els cercles de
l'esquerra antisistema de les Illes. L'any
1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma
d'investigació i a partir de 1984 eren prou
comentats els seus interessants articles
sobre el pensament polític, econòmic i
militar del Che Guevara publicats,
setmana rere setmana, a les pàgines de
Cultura. També va participar activament
-com ja deia en el text citat- en el procés
de consolidació del Comitè de Solidaritat
amb Amèrica Llatina i en la fundació del
Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va
col·laborar des del primer número a la
revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió
del PCPE-PCB. Des de les pàgines de Nostra
Paraula Carles Manera va escriure nombroses
col·laboracions defensant activament els
moviments guerrillers antiimperialistes
d'Amèrica Llatina.
Són els anys en
els quals, al costat de Francesca Bosch,
Manel Domenech, Aina Salom, Miquel
Planas, l'amic Sancho i diversos
companys del PCPE i independents
s'organitza el Casal d'Amistat
Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un
dels màxims dirigents. Érem molts els
esquerrans que pensàvem que els hereus de
l'estalinisme (PCE) no podien dir-se
«comunistes», ja que des de feia dècades
havien renunciat públicament a totes les
idees del socialisme i del comunisme
(recordeu el rebuig de les idees de la
Revolució Socialista fetes el mes d'abril
de 1978 per la plana major del PCE). Per
això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens
interessava molt la recuperació que provava
de fer l'amic Carles Manera dels clàssics
del pensament revolucionari mundial. La
recuperació de la teoria de Che
Guevara des de les pàgines de cultura
del diari Última Hora era una prova
del que comentam. Eren unes idees valentes
i que es feien notar en una època de gris
oportunisme on el sistema només premiava i
enlairava -electoralment, professionalment-
qui més servil havia estat amb els
interessos del bloc dominat que portà
endavant la reforma del franquisme.
No és gens estrany, doncs, que en la
defensa del pensament i la pràctica
revolucionària mundial heretada de
Marx, Engels, Trotski,
Rosa Luxemburg,
Gramsci i Che Guevara coincidíssim
amb l'amic Carles Manera als voltants dels
Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la
solidaritat amb la revolució sandinista a
Nicaragua i de suport al poble del
Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la
redacció de Nostra Paraula, les
manifestacions contra l'imperialisme ianqui
i en la batalla de recuperar el marxisme
fet malbé, com deia en Carles, «pel
reformisme i el pragmatisme».
Carles
Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels
anys vuitanta un exemple de jove compromès
que no tenia res a veure amb l'esclerosi de
l'esquerra oficial europea, aquella que
havia venut qualsevol idea de canvi
autèntic per a poder fruir de sous,
poltrones, cotxe oficial i un bon compte
corrent al banc. Per això, en aquells anys
de lluita contra l'OTAN i de recuperació de
les idees marxistes i republicanes
soterrades per tot tipus de reformisme, la
feina pràctica i intel·lectual de l'amic
Carles esdevenia quelcom d'important en el
combat contra l'oportunisme (i el cinisme!)
dins del moviment obrer.
