Tres anys de Pacte de Progrés. Just ara
començam a copsar el significat profund del
que s'esdevingué l'any 1999 que no va ser
més que una continuació, ampliada, dels
acords polítics existents a Mallorca entre
1995 i 1999. L'amistat encetada entre
l'actual president Antich (aleshores
conseller de medi ambient en el Consell
Insular de Mallorca) i Maria Antònia
Munar s'ha anat consolidant amb el
temps. Els acords de 1995 estabilitzaven
una situació que s'havia apuntat a partir
de 1994 amb el trencament entre PP i UM,
després de governar plegats des de 1983 a
les institucions insulars.
El període
1995-1999, en el qual el conseller de medi
ambient Francesc Antich fou l'encarregat de
posar en marxa el projecte d'incineradora
de residus sòlids elaborat per l'anterior
president del Consell Joan Verger,
prefigurà quasi fins al detall més mínim el
període iniciat a partir de
1999.
L'eix estratègic PSOE-UM ve de
molt lluny. Els enteniments entre el
president Antich i Maria Antònia Munar
tenen molta més força i són més sòlids del
que podíem imaginar fins ara mateix. El
PSOE, des dels anys vuitanta, havia cercat
la col·laboració amb UM (hi havia la
necessitat estratègica de minar l'hegemonia
del nacionalisme d'esquerra a Mallorca en
la qual cosa PSOE i UM coincideixen a la
perfecció). L'any 1995 se'n presentava
l'ocasió de començar a bastir aquest eix
estratègic envers el futur. Les aparents
renúncies a favor d'UM —primer la
presidència del Consell i després tota la
institució— han anat acompanyades
d'avantatges considerables: en primer lloc
consolidar el desplaçament progressiu del
PP del control de les institucions —no
tant, però, dels seus suports electorals—,
d'altra banda tractar d'aturar la
consolidació del nacionalisme progressista.
Els fets de 1994 i 1995 —trencament
entre PP i UM i acords progressistes en el
Consell— dugueren a la situació de 1999.
Les eleccions de 1999 evidenciaren un lent
creixement d'UM i el manteniment —o
retrocés de PSOE, PSM i EU-Els Verds—. El
PP demostrava una notable estabilitat
electoral. Però l'estratègia del PSOE i UM
havia estat, sobretot, una política
defensiva amb la vista posada en el control
de les altres forces progressistes més que
cap altra cosa. Una situació en la qual els
partits progressistes no creixien o si ho
feien era a costa de les altres només
afavoria UM. Maria Antònia Munar seguia
esdevenint «frontissa» i amb perspectives
de ser-ho per a un llarg període. El PP no
minvava el seu capital electoral. 1999 no
obria les portes a un període de pacte
plenament progressistes com ens han volgut
fer creure. En el fons s'entrava en una
etapa en la qual UM aconseguia seguir
governant —com ha fet quasi sempre— i,
mitjançant un estret acord amb el PSOE i
amb el seu antic conseller de medi ambient,
l'actual president Francesc Antich, Maria
Antònia Munar consolidava el conglomerat
d'interessos que aglutina.
Per això
la unitat estratègica PSOE-UM és molt més
forta del que hom pugui imaginar i
segurament s'ampliarà i consolidarà després
de les properes eleccions. Hem de pensar
que UM representa sobretot una manera ben
determinada d'entendre la política, i també
d'entendre la relació entre els negocis i
la política, que expressa un estadi encara
més elaborat d'allò que en certs moments va
representar el canyellisme. Aquesta visió
pragmàtica, gairebé mercantilista, de
l'acció política la configura com a una
aliada ideal per al PSOE, com abans ho era
per al PP.
