Ni en temps de la transició ni abans mai
no havia coincidit amb l'amic Miquel
Rosselló. Històricament la gent de
l'OEC (Mateu Morro, Antoni
Mir, Jaume Obrador, Josep
Capó, Maria Duran, Jaume
Bueno, etc, etc) procedíem de
l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a
la burocràcia soviètica. Aleshores
consideràvem que Santiago Carrillo
s'havia venut als franquistes reciclats pel
plat de llenties dels sous i les poltrones
institucionals. Era l'últim capítol d'una
llarga història de degradació, que venia de
lluny. La història de la degeneració i
liquidació final del partit de Lenin
i Trotski a mans dels botxins
estalinistes es pot estudiar a El Partido
Bolchevique de Pierre Broué
(Editorial Ayuso, 1974); Stalin:
una biografia política d'Isaac Deutscher
(Edició de Materials, 1967); Nuestra
propia gente d'Elisabeth K. Poretski
(Zero, 1972); Que juzgue la historia de
Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El
año I de la revolución rusa de Victor
Serge (Siglo XXI, 1972), en la
imprescindible obra de Trotski La revolució
traïda (de què hi ha diverses edicions en
espanyol).
L'any 1978 hi hagué la
ferotge campanya contra les idees
socialistes d'Octubre en la qual
participaren activament tots els que
després marxarien del PCE per a entrar en
el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio
Gallego. Jo mai vaig militar en aquest
«experiment» dels excarrillistes dels quals
eren capdavanters eminents Miquel Rosselló,
Francesca Bosch, Josep Valero
i Lila Thomàs entre molts d'altres
exeurocomunistes.
La ruptura dins
del PCE (començada a principis de 1984)
agafà una forta embranzida amb l'informe de
Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB
llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe
que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes
de les Illes i que enfronta el grup
Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels
seguidors de Manolo Càmara i en
Pep Vilchez es fa una autocrítica
dels greus «errors» polítics que s'ha comés
contribuint a la consolidació del projecte
de Santiago Carrillo (abandonament dels
principis del socialisme científic, de la
lluita per la Repúblcia i
l'autodeterminació, minusvaloració de
l'internacionalisme...). L'informe de Josep
Valero en contra de la política del
PCE és aprovat sense gaire discussió. En
l'executiva del PCIB que romprà tots els
vincles amb el PCE (aleshores governat per
Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel
Rosselló (com a secretari d'organització) i
Lila Thomàs com a responsable de política
cultural. Francesca Bosch és nomenada
directora de Nostra Paraula; Sofia
Sintes es confirma com a responsable
del PCIB a Menorca.
La mateixa
direcció històrica que havia ajudat a
enterrar l'herència de la revolució
d'octubre en la conferència del PCIB
celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978,
ara, fent un gir de cent vuitanta graus,
deia tot el contrari. Feia sis anys, sota
vigilància del «comissari» carrillista
Zaldívar (posteriorment un trànsfuga
ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort
les concepcions antisistema, definides com
a «superades». Ara, Josep Valero,
flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el
contrari. L'informe contra l'eurocomunisme
carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu:
«Tal como señala Lenin en El Estado y la
Revolución: '...circunscribir el marxismo a
la teoría de a lucha de clases es limitar
el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a
algo que la burguesía puede aceptar.
Marxista sólo es el que hace extensivo el
reconocimiento de la lucha de clases al
reconocimiento de la dictadura del
proletariado... [...]».
Recodem que
en temps de la transició el PCE i els seus
dirigents (els del PCIB inclosos!) feien
públic el seu abandonament de qualsevol
principi de transformació de la societat de
classes (en la teoria i en la pràctica). La
política de «reconciliación nacional» amb
la burgesia i el franquisme, els
antipopulars Pactes de la Moncloa, la
supeditació del PCE als plans de
Suárez havia desprestigiat
completament aquesta organització davant
les avantguardes revolucionàries de l'Estat
espanyol.
En el reportatge titulat
«La pautas de una semana movida» publicat
en el número 12 de Nostra Paraula (juny de
1984) podem llegir un resum dels greus
enfrontaments entre Miquel Rosselló i els
«reformistes» (el grup Càmara-Vilchez). Els
principals esdeveniments tengueren lloc en
les «batalles» per «ocupar» la seu central
del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt
el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per
provar de conservar el local per al seu
grup, Manolo Càmara i els seus amics (com
informa Nostra Paraula) van rompre el pany
de la porta. Aquest intent de controlar el
local de Son Espanyolet acabà amb una
denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual
senador per les Illes, Manolo Càmara, en el
Jutjat de Guàrdia.
Vaig viure molt
de prop aquests esdeveniments, ja que,
sense ser militant del PCE, alguns
independents d'esquerra tenguérem uns
inicials contactes amb Miquel Rosselló,
Francesca Bosch i Josep Valero per
analitzar les possibilitats de crear un
Ateneu Popular (que després tendria per nom
Aurora Picornell) en vista a servar les
tradicions republicanes del nostre poble
fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea
de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser
vicepresident) coincidíem amb l'amic
Carles Manera (que aleshores ja
col·laborava a Nostra Paraula), Isidre
Forteza (un antic dirigent del MCI), el
tinent Rafel Morales, en Manel
Domènech, na Lila Thomàs i un munt
d'il·lusionats companys i companyes
entestats a recuperar les millors
tradicions del moviment obrer.
