L'article que m'ha fet arribar la meva
bona amiga Neus Santaner (per un llibre de
memòries que estic preparant) m'ha portat
nombrosos records a la memòria. Aquell
premi que guanyàrem plegats a Campos l'any
1972, les trobades i discussions
antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a
casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu
l'actual secretària general del Sindicat de
Treballadores i Treballadors de
l'Ensenyament de les Illes (Stei): «En
Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys
que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne
18, era a la plaça de Santa Eulària i
estava assegut en aquella àmplia terrassa
del bar Modern. Jo parava unes orelles ben
dretes perquè del que parlaven i del to amb
el què parlaven pareixia que arreglarien el
món de veritat, com diu aquella cançó d'en
Raimon».
Té raó na Neus quan afirma
que ja han passat molts d'anys. Exactament
trenta! Tres dècades d'ençà que guanyàrem
el primer premi. El meu era un guardó
literari; el seu un premi per un treball
d'investigació titulat, me'n record a la
perfecció!, «El prat de Sant Jordi i la
seva dessecació».
La nit del
lliurament dels premis literaris jo no vaig
poder anar a Campos. Però sí que hi eren na
Neus i en Bernat Homar. Aleshores jo tenia
una reunió diguem-ne clandestina i en
aquell temps encara prioritzava la lluita
activa antifranquista per damunt de fer
carrera personal, «avançar» (si és que es
pot fer tal cosa!) dins del camp de la
literatura. Quants llibres no s'haurien
escrit si, en lloc d'anar a reunions
antifeixistes ens haguéssim dedicat
solament a la literatura! Però na Neus i en
Bernat sí que hi eren a Campos i, en acabar
l'acte de lliurament dels premis, vengueren
a casa meva. En el paper que servia per
anar seguint les votacions havien escrit:
«Has guanyat! Hem guanyat!» I signaven
'Neus i Bernat'. Encara tenc el paper en el
meu arxiu i ho serv com un document molt
estimat.
Amb na Neus i en Bernat
ens havien conegut a finals dels seixanta.
En Bernat va dirigir diversos grups de
teatre i, amb en Pere Noguera, petàvem la
conserva cultural a qualsevol indret que
ens trobàvem.
Amb els germans
Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem
l'any 1967 un bon munt d'exemplars de
Els mallorquins de Josep Melià. Al
pintor Biel Noguera i al seu germà, en
Pere, els vaig conèixer en el col·legi
Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots
tres. A part de compartir la mateixa dèria
per l'art (en Biel dibuixava historietes a
les classes, mentre jo m'entretenia
escrivint estranyíssims contes de ciència
ficció), allò que —d'una forma instintiva,
solidària— ajudà a consolidar la nostra
amistat (que perdura més de trenta anys
després), potser fos que els nostres pares
havien lluitat junts en temps de la guerra
en defensa de la llibertat i per la
República.
Amb el temps, malgrat en
Biel marxà a la Universitat de Barcelona,
continuàrem mantenint el contacte. Durant
els anys 65, 66 i 67 —a l'estiu en Biel
ajudava la família a portar una botiga de
souvenirs prop de Portopí, al final del
passeig Marítim— intercanviàvem revistes
revolucionàries (algunes clandestines que
ell em portava de Barcelona; altres, de la
Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo
fins a la botiga), el Serra d'Or,
les edicions ultrasecretes —per por de la
repressió— del just acabat de néixer
Sindicat Democràtic d'Estudiants...
Sovint sopàvem a casa meva (carrer Antoni
Marquès Marquès) i ens passàvem hores i
hores, amb en Bernat Homar, amb l'amic Pere
Noguera (o amb en Xim Rada, en Francesc
Monge o en Frederic Suau si es tractava de
comentar els articles per a la secció
Letras del Diario de Mallorca)
dissenyant en la ment imaginaris muntatges
escènics, ordint obres de teatre o, en el
darrer cas, estructurant unes pàgines
culturals a les quals donàvem una
importància cabdal en la lluita per una
cultura lliure i progressista.
Ha
estat l'article de Neus Santaner el que
m'ha fet recordar aquells anys d'il·lusions
i esperances; el començament de les meves
provatures literàries (els premis, els
primers llibres de narracions que publicà
l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni
Serra i Aina Montaner, les primeres obres
de teatre...). Abans de conèixer en Xim
Rada, n'Antoni Serra, en Frederic Suau, na
Neus Santaner, en Bernat Homar, en Gerard
Matas, en Joan Manresa, n'Antoni Catany, el
mateix Pepín Tous, va ser en Josep M.
Llompart qui m'encoratjà a emprendre
l'aventura literària.
Parlant dels
meus primers llibres i de la participació
en aquells concursos literaris, cal dir que
entre aquests destacaven aleshores el
Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor,
l'Andreu Roig de poesia, Joan Ballester de
narrativa de Campos (en formaven part del
jurat l'any 1971 Francesc de B. Moll,
Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons,
etc), i el Llorenç Riber de narrativa, de
Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps
els vaig arribar a guanyar quasi tots (i
molts d'altres al Principat i al País
Valencià). Tot això era abans de la
interrupció (motivada per la meva
militància política en l'OEC i el PSM) de
quasi nou anys dins de la meva tasca
d'escriptor.
