L'estructura territorial i demogràfica
actual, fins al moment, ha estat el
resultat d'un procés en constant
desenvolupament que es va recreant a partir
de las transformacions precedents.
El
model d'assentament de la metròpoli
contemporània expandeix invasorament
funcions en el territori sense relació amb
la naturalesa i amb la història. Aquesta
urbanització-metropolitanització de
l'activitat econòmica no és producte de
l'eficiència, sinó dels subsidis massius i
de la no internalització dels creixents
costos socials i ambientals que genera la
progressiva hegemonia de l'activitat
econòmica a gran escala que opera en els
mercats globals. Un major grau
d'urbanització comportarà més beneficis per
a la gran producció i distribució, ja que
les poblacions urbanes, i especialment els
«esculls humans» de les metròpolis, hauran
d'utilitzar recursos i mercaderies globals
(que controlen dits agents econòmics), més
que de petita escala i locals, per a poder
desenvolupar i garantir la seva
existència.
A més a més, degut al
caràcter cada dia més difús dels processos
d'urbanització als territoris
metropolitans, l'expansió del transport per
carretera (i privat) es converteix de cada
cop més en un imperatiu. Al temps que la
creació d'infrastructures viàries de gran
capacitat indueix al creixement urbà en
«taca d'oli», dificultant el servei per
transport col·lectiu. Per altra banda, «les
telecomunicacions» serveixen efectivament,
dins d'un determinat context social,
econòmic i tecnològic, per substituir
algunes modalitats de desplaçaments. Però
al mateix temps possibilita noves formes de
reorganització de les activitats i de la
pròpia mobilitat que, de fet, reforça la
demanda de transport. El desenvolupament de
les telecomunicacions va permetre un altre
pas d'expansió de l'urbà cap el territori
circumdant. Així, les telecomunicacions
constituïen la mescla explosiva ideal per a
una nova ona expansiva de les
metròpolis.
Concentració de la
inversió pública i privada en matèria
d'infrastructura als espais altament
urbanitzats. La proliferació de grans
complexos d'activitats d'oci a les
perifèries metropolitanes en forma de parcs
temàtics, controlats per les multinacionals
de «l'entreteniment», comporta una part
considerable d'inversió pública, a fons
perdut, en preparació de sòl i creació
d'infrastructures, per garantir la ubicació
i l'accés a les seves instal·lacions.
D'aquesta forma, la llengua de lava del
creixement metropolità seguirà engolint
l'espai «rural» proper a les grans
conurbacions, alterant la seva estructura,
caràcter i idiosincràsia, generant un
territori creixentment anònim, homogeni i
depenent: l'urbà (antítesi de la ciutat);
mancat d'identitat visual i, per tant, amb
una gran dificultat d'apropiació cultural,
en perdre els referents simbòlics
propis.
La nova legislació
urbanística suprimeix la distinció entre
sòl urbanitzable programat i el no
programat, el que significa duplicar
pràcticament el sòl urbanitzable
disponible. Es redueix, en la pràctica, el
sòl no urbanitzable tan sols a
l'especialment protegit (el sòl rural es
tracta com a residencial). Amb la qual cosa
pràcticament tot el territori passarà a ser
urbà o potencialment urbanitzable,
propiciant un creixement «a bots» i
discontinu, amb greus perjudicis per a la
col·lectivitat i al medi ambient, i un alt
cost per la dotació d'infrastructures. Tot
plegat implicarà una creixent dificultat de
controlar el creixement urbà, és a dir, la
«mort de la planificació urbana», tal i com
es coneix, i el triomf del mercat. A més a
més, es reforcen els interessos dels
especuladors en detriment dels interessos
col·lectius (reducció de cessions
obligatòries, increment del cost de las
expropiacions...). La modificació de la
Llei de Costes (de 1988) també impulsarà un
major creixement urbà a la franja litoral,
eliminant part de les restriccions que
s'establien.
La reorientació del cost
públic cap a la creació d'infrastructures i
el seu manteniment, el creixent cost públic
que implica el funcionament dels espais
fortament urbanitzats. El cost de
manteniment de la xarxa viària en el seu
conjunt es preveu que a mitjans de la
propera dècada es multiplicarà per tres. La
concentració de la població en zones o
regions urbanes també continuarà
incrementant-se, si bé a un menor ritme
degut a l'elevat grau d'urbanització ja
existent. Les projeccions actuals auguren
passar del 79% de la població total
residint en zones urbanes de mitjans dels
90, al 83% per al 2005. La dificultat
radicarà en reconèixer què serà urbà i
rural.
L'espai virtual desplaça la
ciutat real. Assistim a la pèrdua de la
consciència de distància i a la mort de la
geografia, a on el temps global únic
s'imposa a la multiplicitat de temps
locals, on el món propi es perd en benefici
del món virtual, existeix el risc de perdre
el passat i el futur en convertir-ho tot en
un present (omnipresent, valgui la
redundància) sense alternativa
possible.
La creació de les Xarxes
Trans-europees de transport, energia
(l'única que resta per desenvolupar a les
Balears) i telecomunicacions per afavorir
el mercat interior i la competitivitat, ja
que el seu objectiu és integrar territoris
en competència recíproca dintre d'un espai
europeu globalment competitiu. Aquestes
xarxes incentivaran, doncs, una
concentració addicional de la població en
grans regions urbanes, que es dóna junt a
una creixent dispersió espacial del
creixement de dites conurbacions (el
resultat és explosiu a una illa).
A
l'Agenda 2000 es contempla també una
reorientació dels fons estructurals (que
baixen percentualment dintre del total del
pressupost comunitari) cap els espais
altament urbanitzats, amb el fi de fer
front als problemes socials que es
manifesten també cada cop amb major
intensitat, als barris en crisi de les
grans aglomeracions. El que al mateix temps
farà que dits fons es canalitzin,
progressivament, cap als espais més
desenvolupats de la UE.
El present
model de «desenvolupament» és capaç de
generar, a curt termini, una gran
acumulació de riquesa monetària privada,
però indueix uns desequilibris econòmics,
socials, territorials i ecològics, que fan
difícil la seva sostenibilitat i viabilitat
o governabilitat, a mitjà i, sobretot, a
llarg termini. Si bé tot això queda
emmascarat als ulls de la opinió pública,
rera la realitat virtual que confeccionen
artificialment els mass media, i en
general minva la capacitat de reflexió de
l'entramat científico-tècnic i acadèmic,
tot junt oculta o desvirtua la comprensió
global d'aquests processos. Escac al Rei,
escac al Territori!
Antoni Borràs
Seguí és arquitecte.
