Dies després de l'assemblea d'EU de dia
nou de juny alguns destacats militants
d'aquesta organització em digueren que, en
la repetició d'un hipotètic Pacte de
Progrés com el que es va signar l'any 1999,
Fernanda Caro i el seu equip de
col·laboradors serien depurats, per
«traïdors» (com Joan Buades!). El poder
d'Eberhard Grosske i de Manolo Cámara! Ara
la premsa ja ha confirmat aquests rumors.
Les «acusacions» a la «traïdora» són les de
«deslealtad a la organización», «de
utilizar su cargo como plataforma» i de
«crear una imagen de división que no existe
y que lo único que hace es dar argumentos a
la derecha».
Fa uns mesos, quan la
batalla de Maria Antònia Munar contra
Fernanda Caro era més forta que mai vaig
escriure un article encoratjant la
consellera de Benestar Social. El meu
escrit començava així: «La consellera
Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de
rara sensibilitat social (en una època de
brutal oportunisme on, més que les idees
l'únic que es valora és la capacitat del
polític de torn per aferrar-se a la
poltrona, a la nòmina institucional). No és
el cas de la consellera de Benestar
Social». Estic content de no haver errat en
les meves valoracions.
La consellera
de Benestar Social d'EU feia recentment
unes importants declaracions en la línia
del que, des de fa prop de tres anys venim
dient diversos sectors socials que, des
d'una posició crítica, donam un suport
actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro
demanava davant tots els mitjans de
comunicació que el Pacte de Progrés fes un
gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar
hipotecat a UM. La consellera exigia
coherència envers el programa signat l'any
1999 i, en la línia que des de sempre han
indicat Els Verds (i especialment el
diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes
de protecció de territori i benestar
social.
Defensora del Pacte,
Caro exigeix simplement que s'augmenti el
seu perfil d'esquerres. El discurs crític i
constructiu de la consellera de Benestar
Social coincidia amb el que, des de ja fa
tres anys, manté en solitari el combatiu
diputat verd Joan Buades. Tots recordam a
la perfecció les contínues campanyes de
demonització patides per aquest polític.
Els mitjans de comunicació ens han informat
dia a dia dels diversos atacs i
declaracions satanitzadores contra els
Verds d'Eivissa i Formentera ordides per
Grosske i, més recentment, per Josep Moll
Marquès. Aquest darrer personatge s'atrevia
a dir sense cap mena de vergonya que
l'honrat ecologista era un «traïdor venut
al PP». Aquest brutal i injust atac contra
l'esquerra ecologista serví a l'autor del
pamflet per fer «mèrits» davant del Govern
i per a ser designat responsable d'una
oficina a Berlín. Càrrec ben pagat que, com
en temps del franquisme, va ser aconseguit
a dit.
El senyor Moll criminalitzant
els ecologistes i els escriptors d'esquerra
que mai no hem guanyat —ni volem guanyar!—
un duro fent política en defensa dels
valors del socialisme, el nacionalisme
progressista i l'ecologisme, fa un mal
favor al PSOE. Sabem a la perfecció que la
socialdemocràcia espanyola no té aquestes
connotacions estalinistes. Coneixem molts
militants del PSOE oberts a la crítica, amb
un tarannà autènticament democràtic, lluny
d'aquestes bestieses...
Però dins
d'EU també hi ha sectors que poden fer
costat a L'autoritarisme dictatorial del
senyor Moll en la tasca de criminalitzar la
dissidència política. Era el que deia la
consellera Fernanda Caro a Eberhard Grosske
i Manuel Cámara quan aquests l'atacaren per
defensar una política autènticament
d'esquerres, no supeditada al PSOE. El
senador Cámara, màxim expert d'ençà fa més
d'un quart de segle en la satanització de
les posicions d'esquerra dins del moviment
obrer va dir que les assenyades opinions de
Caro eren l'exponent d'un forassenyat
«radicalisme infantil». Apa, ja hi tornam a
ser amb el conegut discurs de
l'«infantilisme». Com en temps de la
transició —i posteriorment— quan, amb
aquestes ximpleries, Carrillo i el PCE
(ajudats per Manuel Cámara), enterraren la
lluita per la República, manaven estripar
les banderes tricolors en les
manifestacions, condemnaven la lluita per
l'autodeterminació dels pobles i la unitat
sindical...
La criminalització de
Caro ens demostra com la cultura
democràtica encara no ha arrelat abastament
entre aquests sectors dogmàtics que, de
seguida que oloren una posició política
diferent, només saben encolomar el conegut
discurs de «fa el joc a la dreta». Quina
imaginació més brillant! Per dir aquests
dois no importaria que cobrassin tant. Els
més beneits del poble saben dir bestieses
semblants. Bé, hem avançat. Pel que
constatam, ja no són solament Els Verds i
els intel·lectuals independents d'esquerres
els que són uns «traïdors» que «lo único
que hacen es dar argumentos a la derecha».
Ara sabem que hi ha sectors d'EU (la
consellera de Benestar Social) que són
pagats... per «l'extrema dreta»! Fernanda
Caro l'únic que ha dit ha estat això tan
raonable: «L'esquerra té uns compromisos
per portar endavant i no pot romandre
hipotecada a la dreta». I per dir això de
seguida ha estat demonitzada per Grosske i
Càmara.
Grosske, Cámara i Moll
Marqués haurien de madurar políticament i
deixar de veure bubotes i fantasmes allà on
no n'hi ha. Joan Buades, la consellera
Caro, els escriptors d'esquerres que donam
un suport crític al Pacte som persones que
tenim un provat full de serveis a
l'ecologisme, a esquerra i el socialisme.
És immoral aquesta persecució de la
dissidència.
