La recent edició del compact-disc número
8 de Veu de Poeta, una interessant i
útil iniciativa cultural del Consell de
Mallorca, la Fundació ACA que dirigeix el
meu bon amic Antoni Caimari i l'Aula
Poètica, m'ha recordat l'any que vaig
conèixer el poeta de Santanyí. Sota el
títol La lògica del temps, el
compact-disc arreplega una acurada selecció
dels millors treballs poètics de Vidal
Ferrando.
La meva amistat amb
Antoni Vidal Ferrando es refermà i
consolidà a començaments de l'any 1986
quan, per aquelles circumstàncies de la
vida i com a membre dels Premis «Ciutat de
Palma de Poesia», vaig tenir la sort
d'ensopegar amb un dels llibres fonamentals
de la poesia catalana contemporània. Estic
parlant, és evident, del poemari Racó de
n'Aulet que un jurat format per Jacint
Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis
d'Ayreflor i qui signa aquest article
guardonàrem sense discussió encisats per la
qualitat literària de l'obra presentada al
concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia
avalada pels seus treballs com a escriptor
i historiador (una dedicació que potser
poca gent coneix).
D'ençà que l'any
1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola
Universitària de Formació del Professorat
d'Educació General Bàsica i posteriorment
(1978) es llicencià en l'especialitat
d'història, a la Facultat de Filosofia i
Lletres de Palma, destacà com a historiador
publicant diversos treballs didàctics,
divulgatius i de recerca de la història de
Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i
Recerques. Un d'aquests llibres d'història
és La població i la propietat de la
terra en el municipi de Santanyí
(1868-1920).
El primer llibre
de poesia que vaig llegir de l'amic Antoni
Vidal Ferrando ja em sobtà de forma
positiva. Es tractava del poemari El
brell dels jorns que va ser publicat
l'any 1986. Posteriorment les seves
aportacions a la cultura catalana han estat
constants i d'una qualitat prou reconeguda
pels crítics més exigents de la nostra
literatura. Es pot dir, sense por
d'equivocar-se, que cada nou llibre de
l'autor de Santanyí ha significat una nova
i arriscada proposta cultural, una
demostració palesa de la seva ètica de la
resistència permanent i d'un amor fora mida
per la nostra llengua.
Als llibres
de poesia abans esmentats hem d'afegir A
l'alba lila dels alocs (1988), premi
Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors
del zodíac (1990); Getsemaní
(1989); Cartes a Lady Hamilton
(1990); Calvari (1992), premi
Josep M. Llompart 1992; Bandera
blanca (1994), premi Jocs Florals de
Barcelona 1994 i El batec de les
pedres (1996), premi Ciutat de Palma
1995. També ha publicat les novel·les
Les llunes i els calàpets 1994) i
La mà del jardiner (1999).
En
una entrevista que li vaig fer per a la
revista El Mirall de l'OCB, l'autor
definia així la seva literatura: «Tots els
meus llibres s'insereixen dins les quatre
grans temàtiques de la lírica tradicional:
amor, mort, memòria, el transcórrer del
temps. En realitat, en literatura no hi ha
res per inventar i no fem altra cosa que
posar en un llenguatge modern les velles
històries. Ara, el secret està en la
capacitat de donar a tot això un aire
personal i actual, en saber-se expressar
plàsticament i saber-hi enganxar els
receptors, que són els autèntics co-artífex
de qualsevol obra d'art que, si és bona,
tendrà infinites lectures».
La
memòria i l'amor com a forma de
resistència. A diferència dels cínics i
menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la
nostra literatura, Vidal Ferrando sap a la
perfecció com són d'importants les arrels
culturals i històriques d'un autor.
Pere Rosselló Bover en el seu estudi
Els ferros niquelats de la memòria: una
aproximació a la poesia d'Antoni Vidal
Ferrando publicat a les Publicacions de
l'Abadia de Montserrat deia del poeta de
Santanyí: «... ens trobam davant una obra
madura des del principi, escrita amb un ple
domini del llenguatge, sense les
vacil·lacions pròpies d'aquells autors que
s'han iniciat molt prest en el món de les
lletres». Vidal Ferrando creu en la
capacitat subversiva de la memòria. En una
entrevista que la periodista Sandra
Martínez li feia per al diari Avui
(28-V-95), el poeta es refermava en les
seves conegudes opinions i, parlant de la
novel·la Les llunes i els calàpets deia:
«Jo he volgut fer un homenatge a la
memòria, que no està gens de moda. Vivim
una època de desmemoria voluntària, i això
és un perill greu per als signes
d'identitat mateixos, com a individus i com
a poble. De vegades penso que el nostre
poble, més que per la nostra llengua, pot
morir per desmemòria, que és un perill tan
gros com el de la llengua. Jo volia
reivindicar la memòria i els signes
d'identitat dels pobles, que no són les
grans gestes, sinó la vida dura, diària i
atzarosa de la gent, que mai no surt a les
històries».
