Vagi per endavant que qui signa aquest
article no té carnet de cap partit que no
sigui els de la defensa dels ideals de
progrés i de justícia social, dels drets
democràtics de les nacions a la seva
llibertat. Ni tenc el carnet del PSM (com
diuen alguns mal pensats o que no han
llegit amb deteniment els meus articles) ni
en Mateu Morro m'ha endollat de
director general o pixatinter d'alguna
oficina institucional.
Aquesta és la
pura i sencilla realitat. Però sovint
m'indignen els atacs infundats que es fan
als nacionalistes d'esquerres. Ja fa més
d'un quart de segle que sent aquests
romanços. Si en temps de la transició era
una formació «propera al terrorisme» perquè
defensava els drets dels pobles a
l'autodeterminació, més endavant els
encolomaren, en un afany permanent per
diluir la seva ideologia en el pragmatisme
més cínic, oportunista i barroer, tots els
calificatius que imaginaven podien
dificultar els seu avenç dins del teixit
social de la nostra societat.
La
història, emperò, no ha acabat. Molta gent
que engreixa a recer del poder, xuclant
d'aquí i d'allà, encara voldria «més
moderació», més dedicació en exclusiva a
cobrar, encalentir la poltrona i deixar-se
de «radicalismes dogmàtics». El suprem
descobriment de tots aquests analistes
conclou en la brillant afirmació següent:
«El PSM encara no ha fet una anàlisi
realista de projecte global de país». Quina
intel·ligència la d'aquest personal! No ens
vengueu amb històries que aquí tots ens
coneixem, germanets! En aquests moments el
que més molesta del nacionalisme
d'esquerres és el seu entestament en la
defensa dels Països Catalans i a demanar
públicament una reforma democràtica de la
constitució espanyola que permeti
l'exercici d'aquest dret.
El llibre
Per Mallorca (Documenta Balear,
1997) de Mateu Morro, on el dirigent
nacionalista confirma les històriques tesis
en defensa d'aquests conceptes, va ser
silenciat. Els partidaris de la «moderació»
del PSM el qualificaren com un «important
error». Els gasetillers a sou de qui
comanda deien que, en aquestes alçades de
la democràcia, el que deia Mateu Morro:
lluita per ampliar el sostre del nostre
autogovern, per a consolidar un projecte de
país diferent del de la dreta i del de
l'autonomisme descafeinat —PSOE inclòs—
feia olor de «ranci», de «forasenyat
radicalisme extremista». Anem al gra de la
qüestió. Què és el que fa mal de panxa als
menfotistes, als cínics que imaginen que
els partits han de ser tan sols una
menjadora, un endoll per a quatre
aprofitats sense principis ni ètica? Mateu
Morro s'havia atrevit a fer aquestes
afirmacions, per a nosaltres, tan plenes de
lògica i normals. Deia l'actual Conseller
d'Agricultura: «Manca construir la voluntat
nacional de les classes populars de
Mallorca, la consciència d'esser poble i de
voler assolir la plena sobirania. I és per
a aquesta finalitat que ens calen els
partits nacionalistes capaços de mobilitzar
els pagesos, els obrers, els professionals,
els petits i mitjans empresaris, darrere un
projecte de país, constituint un autèntic
bloc històric fruit de la convergència
entre voluntats i interessos. Solament així
serà possible un país lliure de
colonialismes estrangers i un model de
societat progressista que ens permeti
—juntament amb els altres pobles dels
Països Catalans— formar part de la futura
Europa dels pobles».
Un missatge molt
semblant al de Pere Sampol,
vicepresident del Govern de les Illes,
quan, a l'acte de cloenda de la Universitat
Catalana d'Estiu (Prada, 2001), reivindicà
el marc nacional de Catalunya, la
constitució d'un vertader espai
comunicacional català tot denunciant
l'espoliació econòmica que pateixen les
Illes per part de l'Estat espanyol. Pere
Sampol, en la línia que sempre ha defensat
el secretari general del PSM Mateu Morro,
proposà la via sobiranista en el procés cap
a l'alliberament nacional.
Pere
Sampol feia seves les concepcions del
president Lluís Companys, assassinat
per la dictadura franquista en plena
postguerra. Digué el vicepresident del
Govern de les Illes: «Ho va dir el
president Lluís Companys: 'En el món hi ha
moltes nobles causes per les que lluitar,
però Catalunya (els Països Catalans) només
ens té a nosaltres'. Crec que és important
que el conjunt dels nostres ciutadans
assumeixin aquestes paraules».
Vet
aquí, a tall d'exemple, les opinions que
exalten fins a l'exasperació els
«controladors ideològics» de l'evolució del
PSM envers el no-res de l'oportunisme i la
«modernitat». En el fons, no obliden les
recents maniobres ordides per poderosos
grups de pressió i els poders fàctics de
les Illes quan volien que el PSM és
«moderàs» anant amb UM a les eleccions
(operació denunciada públicament pel mateix
Mateu Morro): en el fons, del que es tracta
és de rompre, sigui com sigui, la columna
vertebral del nacionalisme d'esquerres,
aconseguir que l'electorat progressista
pensi que aquest partit «és com els
altres», una simple païssa per al profit
personal dels més espavilats. Volen, amb
tants d'«assenyats consells» acabar amb
qualsevol referència històrica que ens
lligui al passat, pugui vertebrar el
present i ens permeti avançar, amb
coherència, vers quotes cada vegada més
altres d'autogovern.
Tot serveix per
a provar de desprestigiar el nacionalisme
d'esquerres. Recentment va ser demonitzat
un interessant i utilíssim estudi fet per
l'equip de Coordinació de Política
Sectorial del PSM. En aquest estudi el PSM
comparava el nostre arxipèlag amb la
situació de la República de Malta. En Pere
Sampol en va fer referència en la seva
intervenció a Prada. Per a l'equip de
Coordinació de Política Sectorial del PSM,
la independència de les Illes suposaria que
pagaríem menys imposts i que podríem rebre
una inversió per habitant de 360.000
pessetes més. Com digué el vicepresident:
«El problema sorgeix quan, a més de ser els
qui més contribuïm, se'ns escatimen els
recursos, fins a tal punt que som la
comunitat amb menys llits públics
d'hospital per habitant, la darrera en
inversió per educació (segons la
transferència del 97), la darrera en
infraestructures de transport...».
El
problema dels atacs permanents contra el
PSM només té una lògica i una causa. La
lògica és que els avesats a fer
politiqueria escalacàrrecs, tenen tal
prepotència avui (prepotència política i
mediàtica) que no poden concebre cap altra
mena d'opció sinó com a pura follia. La
causa és obligar-lo definitivament a
adaptar-se al nou model autoritari i
centralista de l'estat espanyol,
convertir-lo en un club d'interessos
particulars, una màfia per a omplir la
butxaca dels polítics de torn, de manera
que deixi d'una vegada per sempre de
molestar amb les seves històriques
reivindicacions nacionals, socials i
ecologistes.
