Aquest article voldria ser una carta oberta
adreçada a vostè, president, com a màxima
autoritat política de la nostra comunitat
autònoma, com a responsable indiscutible de
l'èxit o del fracàs de l'experiència
històrica —el Pacte de Progrés— que portau
endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a
progressistes que històricament hem militat
en les fileres de l'esquerra ens preocupa
el futur del Pacte. I és el sincer neguit
pels temps difícils que s'apropen el que em
fa agafar la ploma per fer-vos arribar
alguna de les preocupacions de tot un
sector que vol que aquesta experiència no
desaparegui engolida pel no res.El
present i el futur del Pacte de Progrés ens
preocupa perquè els professionals i
col·lectius que hem demanat el vot per les
organitzacions que conformen el Govern
balear i el Consell de Mallorca tenim també
la nostra part de responsabilitat en tot el
que s'esdevé a nivell polític, cultural i
econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem
encoratjat públicament totes les activitats
progressistes realitzades pel Consell de
Mallorca i, posteriorment, d'ençà la
signatura del Pacte hem exercit una crítica
constructiva a les iniciatives que han
significat un avenç en la línia de la
nostra reconstrucció nacional, en el camí
d'anar solucionant els greus problemes
heretats d'un fosc passat dictatorial, una
herència de constant saqueig i destrucció
dels nostres recursos naturals per part
dels poders fàctics illencs.
Des
d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a
donar a conèixer tots els encerts de
l'actual Govern balear i del Consell de
Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar
els errors que podrien posar en perill
l'experiència que vostè porta endavant. No
volem que el Govern que encapçala el senyor
Francesc Antich sigui, com pensa i diu la
dreta, «un error que no s'ha de repetir»,
un parèntesi en la «normalitat» del control
caciquil de les Illes. És precisament
perquè no volem que el Pacte sigui aquesta
excepció històrica pel que som summament
exigents amb els polítics de totes les
tendències que els sectors d'esquerra hem
ajudat a situar en el poder.
Som ben
conscients de les debilitats i mancances
d'alguns dels membres del seu govern. En
general, exceptuant quadres de vàlua
extraordinària, molts dels actuals equips
dirigents (de la majoria de partits que ens
governen) són persones que varen néixer als
voltants dels anys seixanta, amb minvat
currículum —per l'edat, evidentment!— de
lluita socialista, nacionalista o
ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la
perfecció, una vegada finits els aspectes
més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a
un partit en vistes a les possibilitats de
promoció personal que aquest fet els podria
obrir al davant. Una generació de nous
gestors del sistema més preocupats per
oblidar les pròpies senyes d'identitat que
en bastir els fonaments d'una societat més
justa i solidària. No ignoram aquestes
debilitats humanes, totes les mancances
polítiques que fan més dificultós el seu
projecte.
Però sabem a la perfecció,
senyor president, que vostè (i nosaltres
mateixos!) no tenim més maons que aquests.
Els partits i organitzacions que poden
ajudar a consolidar un canvi dins de la
nostra terra són els que vostè està
emprant, amb els errors que hem comentat,
amb les contradiccions heretades de més
d'un quart de segle de renúncies i
abandonaments. I precisament perquè ho
sabem és pel que hem d'estar alerta i
vigilants.
Per a molts dels sectors
socials que li donam suport, senyor
president, el Pacte de Progrés no és un fi
en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu
final no és tant aferrar-se al sou i a la
poltrona sigui com sigui mentre algú, el
més oportunista i aprofitat, es va fent la
seva mansió al marge de les lleis que
hauria de ser el primer en defensar (cas
del conseller Borràs). El Pacte és, per a
la majoria de persones i col·lectius que el
defensam, un instrument polític
circumstancial que ha de servir per anar
acabant amb segles de ferreny caciquisme,
amb dècades de control al servei d'unes
elits que han fet de cada una de les
nostres illes una simple finca particular.
L'actual experiència progressista, senyor
president, només té sentit si ens serveix
per anar avançant pel camí del nostre
retrobament nacional, per a poder plantar
cara a la constant destrucció de recursos i
territori. Progrés i riquesa no són
incompatibles amb la preservació de
l'agricultura, la indústria i l'artesanat.
El manteniment dels nivells de vida dels
actuals habitants de les Illes no està
barallat amb la preservació dels darrers
retalls verges de la nostra natura.
Necessitam aturar aquest foll creixement
sense sentit —en un marc de democràcia i de
respecte a la pluralitat de persones i de
col·lectius— i adequar un model de
creixement econòmic que faci possible la
defensa de les nostres senyes d'identitat,
caminant vers un futur més equilibrat i amb
més alts nivells d'autogovern.
Vostè,
senyor president, té poderosos enemics que
voldrien que els quatre anys de govern
d'esquerres fossin un gran fracàs en el
calendari de la història. Els mecanismes de
poder a les Illes sempre han estat els
mateixos: aquell lligam directe entre el
poder econòmic (ahir el poder dels senyors
de possessió; avui els especuladors i el
negoci del turisme). Tot ben unit a les
delegacions del poder central. Caldria
repassar a fons l'imprescindible treball
d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics
davant el caciquisme i la qüestió nacional
a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc
que han canviat aquests mecanismes
caciquils en la nostra comunitat.
Passat l'estiu entrarem en plena campanya
electoral i no es poden deixar de banda
aspectes essencials del programa signat en
el juliol de 1999. El seu govern, senyor
president, hauria de passar a la història
com aquella alternativa que va saber
aprofitar una especial conjuntura política
per a iniciar el camí irreversible de la
ruptura amb el caciquisme tradicional.
Vostè sap a la perfecció (com saben tots
els col·lectius socials que li donen
suport) que l'autonomia en mans de la dreta
(el període canyellista) tan sols va
significar un avenç i consolidació en la
nostra despersonalització cultural, en la
consolidació de la mediocritat, en la
construcció d'una superstructura política
corcada per la corrupció més evident (com
demostraren els tribunals de justícia en el
seu moment). Aleshores l'autonomia només va
significar el reforçament del control
caciquil damunt la nostra societat, una
organització més eficient de la depredació
del territori i dels recursos naturals, la
més profunda autodestrucció cultural.
El
Pacte de Progrés, senyor president, hauria
de ser tot el contrari del que va
significar aquell període. Que ningú ens
pugui dir en el futur que no hem estat
fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel
Alomar.
