Els sindicats i les assemblees de
treballadors del Complex Hospitalari de
Mallorca (hospitals Joan March, Psiquiàtric
i General) demanen d'ençà fa setmanes la
dimissió de Josep M. Carbonero a
conseqüència de (paraules textuals dels
sindicats): «su ineficacia en la gestión y
por sus métodos dictatoriales». Hi ha
constants mobilitzacions enmig del carrer,
piquets de treballadors de la sanitat amb
pancartes a les portes dels hospitals de
Mallorca. Els empleats de la sanitat volen
que el Govern escolti les seves peticions.
Reivindicacions que són la punta de
l'iceberg que palesen la situació crítica
que està travessant l'atenció psiquiàtrica
—entre moltes altres problemàtiques
sanitàries— gestionada per Gesma. La
majoria de sectors socials que demanen la
dimissió de Carbonero són precisament la
base electoral del Pacte i de la mateixa EU
(que va ser la que el designà per aquest
càrrec). De voler avançar de forma segura
vers les properes eleccions (mantenint i
augmentant el vot d'esquerres), és
necessari i urgent que el Govern escolti el
clam generalitzat de la nostra societat i
actuï en conseqüència. Amb la seva
actuació prepotent el senyor Carbonero
només està aconseguint destrossar les
poques iniciatives renovadores que s'havien
pogut iniciar en el Psiquiàtric, ara fa una
desena d'anys, i que tan bons resultats
havien assolit. En opinió de metges i
infermeres, els bons resultats terapèutics
començaven a fer-se palesos quan s'hi va
fer present el doctor Josep M. Carbonero,
com a resultat de l'acord programàtic del
Pacte que destinava a l'àrea de Gesma, a
Esquerra Unida. A part dels mateixos
professionals de l'hospital —completament
desencisats pel que s'ha esdevingut en
aquests anys de mala gestió—, sectors que
es reconeixen d'EU també se senten
totalment decebuts.
Cada dia hi ha
manifestacions demanant la dimissió del
director del Psiquiàtric. Ara mateix (el
18-III-2002) han estat els treballadors de
Son Dureta que han donat suport a una crida
feta per CCOO i CSIF demanant, a més de la
dimissió de Carbonero, la dels consellers
Aina Salom i Eberhard Grosske per no ser
sensibles a les peticions dels treballadors
i treballadores de la nostra comunitat
autònoma. El doctor Carbonero, que no és
psiquiatra ni té la més mínima experiència
en el tractament de malalts mentals, és
nomenat a dit director. Això no hauria de
representar cap obstacle per a una bona
gestió. Però per acomplir aquest requisit
el director hauria de disposar d'un bon
equip de col·laboradors, amb professionals
especialitzats que suplissin les seves
mancances. Però aquest equip de suport és
inexistent i ha agreujat encara més la
situació del psiquiàtric.
El Pacte de
Progrés en sortirà molt perjudicat
(electoralment i moralment!) de mantenir un
mal gestor rebutjat pels sindicats de totes
les tendències i per nombrosos col·lectius
de professionals de la sanitat. Com
explicava recentment el militant del PSM i
destacat sindicalista Miquel Bauçà, fent
una crida a la reflexió: «Tan sols voldria
fer una observació al president Antich i és
que el monopoli d'una política progressista
no la tenen tan sols alguns partits
polítics; els sindicats i alguns
col·lectius també i tenen alguna cosa a
dir».
Dilluns dia 18 de març del 2002,
un grup de quaranta professionals de la
salut mental, davant el desgavell de Gesma,
s'adrecen a l'opinió pública explicant els
greus problemes del seu sector «davant les
reiterades negatives de part de l'actual
directiva de Gesma per solucionar
tècnicament els problemes que es van
acumulant i establir els camins apropiats
per a resoldre's. En aquestes condicions,
ens preocupa que la Reforma en Salut Mental
no es realitzi amb unes mínimes garanties
de qualitat que realment millori l'atenció
als pacients i les seves famílies».
La
crisi és greu i un Govern progressista no
pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles
davant les mobilitzacions populars i
sindicals, davant d'allò que comporta la
presència del doctor Carbonero al front de
la direcció del Complex Sanitari. I més
quan les protestes i suggeriments de
millora de la nostra sanitat pública
provenen de forma majoritària des d'àmbits
de la mateixa esquerra política. Tots els
col·lectius que hem consultat (sindicats,
partits polítics, professionals de la
sanitat mallorquina) coincideixen en la
necessitat urgent que es promogui la
celebració d'una reunió dels màxims
representats de les tres conselleries més
directament implicades en el conflicte
sanitari: Aina Salom (Sanitat), Fernanda
Caro (Benestar Social) i Eberhard Grosske
(Treball) per tal d'estudiar amb urgència
la dimissió del Dr. Carbonero de la
direcció de Gesma.
Els sectors
progressistes abans esmentats (que són la
base i el fonament que han ajudat a assolir
el poder als partits del Pacte) pensen que
s'està jugant massa amb el manteniment de
Carbonero al front d'aquests organismes,
fins a finals de la legislatura; tant pel
que fa al nombrós i valuós personal
professional que treballa al Psiquiàtric,
com pel que respecta a les persones
malaltes que hi han de ser ateses. També
seria lògic, en una dinàmica sanitària
progressista, dissoldre d'una vegada per
totes Gesma (que no s'esperi a fer-ho dins
la propera legislatura) i que el
Psiquiàtric i la resta de centres sanitaris
mallorquins adscrits a Gesma passin a ser
gestionats directament per l'Ib-salut. El
Complex Sanitari, tots els seus sectors
progressistes i professionals s'han alçat
contra la incompetència d'un personatge cec
davant les exigències de la majoria de la
nostra societat, dels col·lectius que donen
suport al Pacte. Aquest tarannà autoritari
—definit com a reaccionari en assemblees
pels propis treballadors de la Sanitat—
perjudicarà electoralment, no solament al
Govern del president Antich, sinó a la
mateixa EU com a responsable d'haver-lo
situat com a director.
La substitució
del Dr. Carbonero esdevé una necessitat
política urgent per a poder consolidar el
Pacte de Progrés de l'actual erosió que
pateix. Però aquesta necessària dimissió no
basta per anar avançant en la resolució
dels nostres problemes sanitaris. Cal
insistir en la necessitat d'arrancar amb
les noves competències assumides,
assenyalant-li la salut mental com un dels
graons fonamentals i específics dins
l'organigrama sanitari illenc. Sinó es fa
ara, existeix el risc de no fer-ho mai. I,
d'aquesta manera, l'atenció psiquiàtrica
continuarà essent un trist afegitó a la
resta d'especialitats mèdiques. Davant el
fet que l'atenció pública a la salut mental
ha estat tan deficient es fa precís
contraposar-hi la implantació d'una
Direcció General de Salut Mental,
relacionada directament amb la Conselleria,
com s'ha fet en altres comunitats autònomes
donant molt bons resultats. El Consell de
Govern té la paraula.
