TRIBUNA BALEAR
Acumular càrrecs o fer país?

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Un article de Llorenç Capellà publicat recentment (Governar o fer país) enceta un debat que crec de gran importància. L'escriptor i amic analitza la situació política actual, especialment el paper d'Els Verds i del PSM en el Pacte, i es demana si la gran qüestió de la política autonòmica es redueix tan sols a gestionar, sense fer gaire soroll «afegint oli als engranatges que grinyolaven del Consolat de Mar» (la qual cosa hauria fet el PSM en opinió de Llorenç Capellà) o ser exigent i avançar, com Els Verds, el l'execució d'un programa (en aquest cas la preservació dels nostres recursos i territori) caigui qui caigui, malgrat que sovint «no bastin una dotzena de cabassos per a recollir els renecs dels seus agreujats».

Vet aquí com Llorenç Capellà situa de nou el problema de certa esquerra oficial, les seves mancances i debilitats just en el moment en el qual, aquesta esquerra ha assolit el grau més alt de poder institucional de la seva història. Sovint, ho comprovam cada dia, els aparells en el poder imaginen que gestionar l'existent és fer política d'esquerres. Com si no fos tasca normal dels nostres funcionaris aconseguir que l'ensenyament, la sanitat, la cultura, el medi ambient, benestar social, treball o obres públiques marxin a la perfecció. Moltes vegades confonen la feina de provar de resoldre els problemes dels ciutadans amb un «canvi de societat» de connotacions històriques.

Llorenç Capellà, en el començament del seu article, en posava un exemple clar i llampant quan deia, parlant del rebuig de Jordi Pujol a la proposta del PP d'entrar en el govern espanyol: «L'objectiu de CiU no era acumular càrrecs, sinó fer país». Afirmacions que serveixen per a mesurar la distància infinita que hi ha entre els polítics de la burgesia del Principat i els nostres aprenents de bruixots. Aquí, a diferència de Pujol, el que és considerat «políticament correcte» és precisament el contrari del que afirma el dirigent del Principat. Com més càrrecs aconsegueixes en les negociacions, com més sous pots repartir entre els teus, més encertes en la línia política i més t'allunyes de l'«utopisme esquerranós i nacional». «Fer país» a les Illes encara és considerat una forma de perillosa utopia que no porta enlloc. Una recent història del PSM que circula entre nosaltres en fa bandera, de tot aquest pragmatisme d'anar per casa, i situa les idees de reconstrucció nacional, socialisme, república o autodeterminació en el camp de l'«ultraesquerranisme social i nacional». Per mi ha estat molt curiós llegir aquesta obra on, fent directa referència a qui signa el present article, l'estudiós considera «verbalisme extremista» el que Gabriel Alomar, Emili Darder, Josep M. Llompart o Joan Fuster ens ensenyaren amb el seu exemple personal. Ens demanam si es pot «fer país» atacant d'aquesta manera els qui, com el mateix Llorenç Capellà, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Isabel Clara-Simó, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster i els centenars d'intel·lectuals catalans —per no dir milers!—, participaren al Congrés de Cultura Catalana dels anys de la transició lluitant precisament per portar endavant les idees ara considerades «extremistes». La lluita per una constitució que reconegui el dret a l'autodeterminació i la possibilitat de la federació entre els diferents Països Catalans és el més «normal» que hom pugui defensar en una societat democràtica i no té res a veure amb cap mena de «retòrica extremista».

Demonitzant l'esquerra progressista no podem «fer país». En confondre de forma permanent la lluita pels més essencials principis democràtics amb «integrisme ideològic» no anam a part ni banda. Jordi Pujol deu ser, per aquests sectors enemics de la coherència en els principis, un element perillosíssim.

Aleshores, si entenem com un «gran avenç» en la història d'un col·lectiu la plasmació concreta (en forma de càrrecs i de sous) de l'abandonament de tota idea de lluita conseqüent per uns objectius nacionals i socials, poca cosa haurem entès del que significa «fer país».

Josep Portella, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca escrivia al respecte en el llibre El repte del 2003: reflexions i propostes: «Un partit polític, un govern que respon —com el nostre— a una suma de diferents partits polítics, no ha de pretendre, únicament, realitzar la millor gestió possible, promoure iniciatives per respondre a la multitud de qüestions que una societat com la nostra planteja, sinó que també ha de saber projectar futur. Projectar futur, que per a mi significa anar més enllà de la simple planificació, és avui una actitud revolucionària. És així perquè una de les bases de la política conservadora és, precisament, la de situar-se únicament en el moment present, en la gestió... no existeixen ideologies, per tant, només es jutjaran els resultats econòmics».

Josep Portella té tota la raó del món. L'esquerra ha de tenir una ideologia, unes senyes d'identitat pròpies. Per això cal recuperar moltes de les reivindicacions del temps de la transició que no s'aconseguiren, ofegades per tones del més barroer pragmatisme. L'esquerra hauria d'aprendre a reinterpretar la realitat per a copsar-la de forma nova, lluny d'aquesta criminalització constant de la utopia i de les idees d'avenç nacional i social. S'ha d'ampliar i renovar la nostra democràcia (pensar en la millora democràtica no és caure en cap «extremisme verbalista», en cap «fonamentalisme forassenyat»). S'ha de recuperar la política per als ciutadans. Regenerar l'ambient que envolta els que gestionen el poder. Evitar que els electors hagin de pensar allò tan conegut de «tots són iguals; només els importa el sou». Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. Tot és útil per a consolidar, fer avançar i ampliar la democràcia. I el nacionalisme d'esquerres hauria de ser el més obert a totes aquestes propostes de renovació de la societat. Restar aturats en el recompte dels càrrecs, marginar la lluita per «fer país» de debò, demonitzar com a «fonamentalista» qui manté l'esperança en la transformació de la societat, en les idees i l'exemple que várem heretat de Gabriel Alomar i Joan Fuster no ens és útil per bastir el futur. En les passades eleccions el PSM va perdre un diputat. En les properes en podria perdre un altre de no situar l'eix de la feina en la transformació de la societat. El camí del «pragmatisme»... és sempre el més adient per a triomfar? Tan sols era una pregunta.