La tendència a la concentració urbana va
finalitzar fa ja més d'un quart de segle, i
avui les nostres ciutats, lluny de créixer
més de pressa que a la resta del país,
tendeixen a cedir població i activitats al
seu entorn. Així, el creixement urbà no
es localitza avui tant en Palma i la seva
àrea d'influència, Inca o Manacor com en
municipis més petits i menys densos. Les
àrees urbanes s'expandeixen així més i més,
i cada espai es va especialitzant,
funcional i socialment, en relació al
conjunt.
Fenomen que tot i que presenta
alguns avantatges importants (com el millor
accés als serveis en el conjunt del
territori), prococa no pocs inconvenients.
Des del punt de vista urbanístic, el més
important és sens dubte l'augment
exponencial de l'ocupació del sòl així que
es manté el creixement de la població (cosa
que per altra banda no passa) en un
territori limitat i escàs com el d'una illa
(valgui per a totes les illes).
D'aquesta manera l'expansió de
les àrees urbanes comporta
l'especialització dels llocs (de forma que
cada cop més sovint tenim ací la
residència, aquí els centres comercials,
allà els polígons industrials o les segones
residències), la qual cosa a la vegada
deriva en un increment extraordinari de les
necessitats de mobilitat i/o desplaçament
dels ciutadans. Finalment, la dispersió i
l'especialització esdevé, malauradament, un
creixent risc de segregació de les persones
en diferents barris o municipis en funció
del seu nivell de renda.
Per reorientar
aquests processos, el planejament
urbanístic i territorial és una eina
imprescindible. Imprescindible per ordenar
les pulsions del mercat i la política que,
deixades a elles mateixes, ens durien a uns
espais urbans ambientalment insostenibles,
funcionalment ineficients i socialment
insolidaris.
Si els reptes actuals són la
dispersió, les xarxes i la cohesió, els
temes centrals haurien de pivotar al
voltant de la rehabilitació dels espais
construïts i l'edificació (demolint si
cal), la protecció del sòl no urbanitzable,
la vinculació de l'accessibilitat i el usos
i la promoció de sòl per a vivenda
protegida introduint l'obligatorietat de
destinar percentatges fixos de sòl per a
aquest tipus de vivenda en cada pla
urbanístic.
Si el planejament
supramunicipal és un del reptes principals.
No haurien de tractar de resoldre-ho
fomentant la cooperació entre municipis,
més que imposant determinacions per sobre?
I així reduir la pressió i la necessitat
que els petits municipis tenen de promoure
sòl urbanitzable per edificar i créixer
apressadament i desmesuradament, deixant de
ser el que eren (nuclis de gran valor
patrimonial) per a convertir-se en noves
ciutats dormitori d'altres ciutats més
grans del voltant?
L'urbanisme pot
semblar una matèria tècnica i abstracta.
Però de la seva regulació depèn en bona
mesura, la nostra vivenda, els nostres
desplaçaments, els nostres paisatges, el
nostre patrimoni i la nostra convivència.
Per això és necessari que les seves regles
bàsiques gaudeixin d'una independència, una
acceptació i un consens molt amples, sense
interferències ni les dilacions que
comporten les successives moratòries
plantejades.
Es fa urgent,
doncs, la redacció i aprovació dels plans
territorials de les Illes, així com de les
directrius d'ordenació del territori, així
com l'adequació del planejaments municipals
i/o intermunicipals als mateixos per evitar
la fragilitat que comporta el fet de
prendre mesures provisionals
indefinidament, deixant oberta la porta de
l'especulació privada i política que
malauradament existeix a aquest
país.
Antoni Borràs Seguí és
arquitecte.
