La decisió del Tribunal Constitucional
d'aixecar la suspensió damunt el projecte
«estrella» del Govern Balear, la famosa
llei de l'ecotaxa, arriba com un inesperat
miracle, un do caigut del cel per al govern
del president Antich.La decisió era
esperada talment com s'espera la pluja en
temps de sequera. Érem en una conjuntura
difícil, en uns instants decisius per al
govern de les Illes. La retirada de la
moratòria del Govern progressista, les
noves claudicacions del Pacte davant Munar
situaven l'executiu, en aquest inici de
preparatius electorals envers el 2003, en
posició complicada. ¿Què fer davant
l'opinió pública per donar una imatge de
seriositat, d'avenç en el compliment de
determinades promeses electorals? Sense el
triomf que pot representar l'aplicació de
l'ecotaxa, la nova claudicació del Govern
de les Illes Balears davant UM, la victòria
de Lacy damunt Manolo Cabellos i el seu
esforçat equip de col·laboradors, palesava
la misèria d'aquesta generació de joves
progressistes graduats en la
genuflexió.
Malgrat que aquesta vegada
Maria Antònia Munar havia donat al
president Antich tota l'ajuda possible («no
hi ha ni guanyadors ni vençuts», declarava
Munar), i acceptava —com a coartada per al
PSOE— les quotes en la construcció, el cert
és que per a tothom s'evidenciava el nou
triomf d'UM. Les renúncies del Govern
balear eren molt greus ja que s'abandonava
el combat per establir un model territorial
propi. L'esquerra oficial feia cessió a
Munar de la potestat de decidir les
normatives urbanístiques amb el greuge —una
vergonya, tot plegat— de deixar les
Pitiüses sense possibilitat de control
damunt el creixement urbanístic.
Com
explicava a la perfecció Miquel Àngel
March, el combatiu portaveu del GOB: «Lo
realmente preocupante es que el Govern se
haya desentendido de las otras islas,
dejando especialmente a Eivissa en una
situación de desprotección, sin reforma de
las DOT y sin moratoria del Govern. Con su
decisión, el Govern renuncia a ordenar las
otras islas y, sobre todo, lo más grave es
que renuncie a reformar las DOT, que
suponían una planificación que afectaba a
todas las islas». Miquel Àngel March
continuava, decebut davant aquesta nova
claudicació de l'esquerra oficial: «El
Pacte de Progrés se está revelando como un
gobierno que practica una política de
intenciones más que de realizaciones. Lo
que escribieron al formar el programa del
Pacte de Progrés era mucho mejor que lo que
están haciendo y, en muchos aspectos, el
Pacte ha sido una decepción». I acabava:
«Si aparcan también la Ley del Suelo, sólo
podremos ponerle un cero al Pacte en
urbanismo».
Aquesta era la situació real
descrita a la perfecció per Miquel Àngel
March i el GOB. I és just en aquests
instants de nova decepció per als sectors
progressistes quan arriba el miracle de
l'ecotaxa. Malgrat el decret quedi molt
lluny de les propostes de Joan Buades
plantejades de forma valenta en el llibre
¿A qué llamamos ecotasa? o del que
suggereix el professor Moyá Bareche i que
explica l'amic Joan Pericàs en el seu
incisiu article De lo que da de comer a
muchos se trata (la creació d'un Fons
Mediambiental alimentat econòmicament des
de diverses procedències i no solament des
de l'hostaleria), la veritat és que la
decisió del Tribunal Constitucional
arribava en el moment just.
De com era
esperat pel Govern del president Antich un
miracle semblant és bona prova la urgent
roda de premsa Mesquida-Antich-Alomar
anunciant la propera aplicació de
l'ecotaxa. La ferma promesa de començar a
cobrar a partir del proper mes de març
demostrava la necessitat urgentíssima que
hi havia de poder oferir a l'electorat
alguna una victòria concreta. L'alegria que
palesaven els rostres de Mesquida, d'Antich
i d'Alomar eren tot un espectacle. Després
dels anys de sequera i de les humiliacions
pactades i assumides davant Maria Antònia
Munar, ara, a la fi!, es podia respirar una
mica. L'horitzó del 2003 es perfilava un
poc més nítid i esplendent. UM, satisfeta
amb la seva nova victòria —la retirada de
la moratòria del Govern Balear—, deixava
que els progressistes lluïssin la nova
joguina política (joguina, tot sigui dit,
que pot representar la repetició del Pacte
en el 2003, mirau si ha estat important
aquest aixecament de suspensió per part del
Tribunal Constitucional!).
Però el que
més ens ha sorprès en aquests moments
d'alegria generalitzada ha estat la crida a
la «reflexió» feta per la presidenta del
Consell Insular de Menorca. Joana Barceló
demana, aigualint una mica l'eufòria
progressista: «un enteniment amb el sector
d'hostaleria». Una «reflexió» mala
d'entendre pels altres socis del Pacte
menorquí ja que, mentre Esquerra de Menorca
i el PSM que lidera el meu antic company de
lluites clandestines en temps de l'OEC
Bartomeu Febrer, consideren la possibilitat
de l'aplicació de la llei com «una bona
notícia», Joana Barceló exigeix
«prudència».
Jaume Matas i Maria Antònia
Munar pensen el mateix. Són abundoses les
declaracions d'aquests dos polítics
demanant que no s'apliqui l'ecotaxa (Matas)
o que es «reflexioni» (Munar).
Es pot
constatar com les idees expressades per les
presidentes dels Consells Insulars de
Menorca i de Mallorca coincideixen més amb
nombroses declaracions i comunicats de les
Associacions Hoteleres de Menorca i de
Mallorca que no amb les opinions d'Esquerra
de Menorca, el PSM de l'amic Mateu Morro o
el Partit Socialista de Menorca. Joana
Barceló, per exemple, dóna per certa
aquella idea de «crisi turística» propagada
per la patronal del sector i afirma que
«Aunque no estamos en el peor momento de la
historia del turismo [en contra de lo
afirmado el día antes por la patronal]
entiendo que la situación actual presenta
más interrogantes de lo habitual» per
acabar dient: «esta situación requiere que
seamos más prudentes».
Declaracions ben
idèntiques a les de Maria Antònia Munar en
demanar al Govern Balear que «ara que té la
potestat de decidir sobre l'aplicació de
l'ecotaxa, reflexioni i sàpiga exactament
en quin moment econòmic ens trobam». El
ministre de Medi Ambient va una mica més
enllà i exigeix senzillament la no
aplicació de l'ecotaxa ja que «és més
perjudicial que mai per a la nostra
economia».
Aquestes estranyes
coincidències en l'exigència de «prudència»
per part de Joana Barceló (PSOE), de Maria
Antònia Munar (UM) o de Jaume Matas (PP)
han enterbolit aquests dies de «glòria» del
president Antich. I entre els sectors
progressistes que sempre havien valorat
molt bé l'equip de la presidenta del
Consell Insular de Menorca ha causat
preocupació un tipus de declaracions que,
ara mateix, sembla només serveixen per
donar ales a determinats sectors de
l'Associació Hotelera de Menorca, a Pere
Cañellas, el president de la Federación
Hotelera de Mallorca o al mateix PP.
La
«batalla de l'ecotaxa», per tant, no ha fet
més que començar.
