Joaquín Valdivieso, professor de Filosofia
Moral i Política de la Universitat de les
Illes Balears (UIB) i col·laborador del
Gabinet Tècnic i de la Secretaria de Medi
Ambient de CCOO de les Illes és un
d'aquells intel·lectuals, cosa rara, que no
s'han lliurat a les privilegiades
incitacions del Poder. D'ençà de la
transició pactada entre els franquistes
reciclats i els nous aspirants a sous i
poltrones (un quart de segle
d'abandonaments continuats de totes les
idees, principis i reivindicacions
històriques del moviment obrer), són pocs
els intel·lectuals no absorbits per les
diverses burocràcies dominants (polítiques,
sindicals, acadèmiques...). En aquests
vint-i-cinc anys de domini aclaparador de
l'amnèsia i de la manipulació permanent de
la nostra història, trobar aquestes «rares
avis» d'esperit crític i independent com
Joaquín Valdivieso és cosa digna de ser
ressenyada i comentada. En el capítol
«Poder y hegemonía en la batalla de la
ecotaxa» del llibre ¿A qué llamamos
ecotasa? (Monograma Editores, Palma 2001)
trobam una confirmació prou clara del que
acabam de dir. La seva anàlisi de l'ecotaxa
és seriosa i segurament una de les
aportacions científiques més importants a
la qüestió de totes les que hem estudiat
fins ara mateix. Però el que ens sorprèn
més de la important anàlisi del professor
Joaquín Valdivieso no és solament el
material de debat que aporta al problema
(que ja és prou valuós) sinó la valentia
amb la qual afronta la gènesi d'alguns dels
problemes del Pacte de
Progrés.
Normalment els «intel·lectuals
orgànics» a sou del sistema solen teoritzar
la gènesi i posterior desenvolupament de
les repartides d'àrees de poder de 1999 en
termes d'experiència personal
místico-religiosa que esdevé,
convenientment vestida amb les oportunes
cites i els quatre noms de rigor, un fet
històric d'«abast universal». En els
laberíntics escrits d'algun sacerdot de la
cúria al servei del zapaterisme hem cregut
intuir com, una història que va néixer a
Formentera, passava a les Illes per,
després de «conquerir» el Principat (via
Maragall i els seus «Ciutadans per al
canvi»), serviria per acabar amb
l'hegemonia del PP a Madrid i l'Estat
Espanyol. Aquesta «experiència única»
mitjançant el «socialisme llibertari
zapaterista» (??) seria el mirall en el
qual s'haurien de contemplar Europa,
Amèrica, la Lluna i el planeta Mart. És la
«quarta via al socialisme» (?) preconitzada
pels hereus dels responsables de la nostra
entrada a l'OTAN, dels casos Filesa, Gal,
Roldán, de tants recursos
d'inconstitucionalitat contra la nostra
llengua i mil històries semblants
més.
Bé, no tenim res a dir quant a
creences místico-religioses. Tothom és
lliure de pensar que la secta amb la qual
combrega és la única dipositaria de la
veritat divina. Però nosaltres, incrèduls
des del temps de Demòcrit, seguidors de
determinades escoles materialistes
allunyades del fum de l'encens que surt des
temples on els Suprems Pontífexs atorguen
almoines als seus fidels servidors, som
lluny d'aquesta barroera mitificació
ideològica segregada pel poder per a
justificar ben concrets estatus socials i
polítics.
Anem a pams. El que ens ha
agradat de l'estudi del professor Joaquín
Valdivieso ha estat (a part de la seva
encertada anàlisi damunt l'ecotaxa) aquesta
intenció materialista d'anar llevant vels i
boirona damunt el famós Pacte de Progrés
que, en el seu estudi, esdevé un simple
repartiment de substanciosos sous i
privilegis entre els diferents partits
signants dels acords de 1999.
Diu el
professor Valdivieso: «El resto de
instituciones, de mayor y menor peso, en el
Govern se repartieron entre los partidos
como estancos cerrados, tras un regateo de
meses en que las cartas a repartir incluían
no sólo conselleries sino senadores,
consejos de administración en cajas de
ahorros, etc. Del reparto, Els Verds se
hicieron con la Conselleria de Medi
Ambient; EU con Trabajo y Bienestar Social;
PSM, entre otras, con Educación; y, PSOE
con el grueso, del que destaca Turismo. El
acuerdo, por lo que podemos suponer
dificilísimo, conjugaba en parte las
aspiraciones de cada uno y el peso que los
electores le habían dado en el Parlament,
con el elemento distorsionante de que fue
pactado prácticamente a solas por Antich y
Munar, que, por ejemplo, se negaba a
negociar 'con verdes y rojos'».
Tot
plegat prou conegut pel ciutadà de les
Illes. Però Joaquín Valdivieso també
ressaltà en el seu estudi una evidència
nova, poc estudiada, resultant dels acords
de 1999: el paper preponderant que es donà
a Unió Mallorquina i Maria Antònia Munar.
La qual cosa, evidentment, deixà en
situació subordinada al PSOE, Els Verds, EU
i COP envers la dreta representada per
Munar.
El Pacte Antich-Munar funcionà a
la perfecció: «...merced a contrapartidas
desmesuradas (el control casi absoluto de
un Consell de Mallorca con competencias
multiplicadas y sin una cámara de control
al gobierno) en relación al peso electoral
del partido [UM], Munar aceptó a
regañadientes dar un apoyo al Pacte que
cuestiona y condiciona regularmente».
El
Pacte secret Antich-Munar ja havia estat
denunciat en el seu moment mitjançant una
carta pública pel secretari general del
PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho
volia creure. Ara, ja surt en els llibres i
és evidència certa. Però el vertaderament
sorprenent en l'estudi del professor
Joaquín Valdivieso és la denúncia de les
«imposicions» de certs poders fàctics als
membres del Pacte i, pel que sembla i hem
comprovat, aquests acceptaren sense gaire
problemes.
Valdivieso explica aquests
«misteris» tan poc coneguts en les pàgines
13-14 del llibre que comentam: «Podemos
suponer que las negociaciones y el reparto
posterior de cargos se hicieron bajo
presiones adicionales, como las de
sindicatos, asociaciones ecologistas,
grupos mediáticos y, no menos, grupos
empresariales. Por ejemplo, como han
desvelado posteriormente protagonistas
destacados, GESA (Endesa) vetó que
Industria fuese a 'manos comunistas'. Más
aún, y para volver a lo nuestro, las
patronales hoteleras hicieron fuerza para
que se hiciera con turismo Celestí Alomar,
que ya había colaborado en la misma en el
equipo de Cladera, en época del PP. Los
propios hoteleros han señalado que
'teníamos toda la confianza en él', que
'era es nostro homo'. A nadie se le pasó
por la cabeza que pudiera haber una
confrontación entre Alomar, representante a
la vez del PSOE y del Govern, y los
hoteleros».
Que nosaltres sapiguem encara
ningú no ha sortit a desmentir les
afirmacions del professor Joaquín
Valdivieso. Però els demòcrates de les
llles, la gent que des de fa dècades hem
donat suport al progressisme i a l'esquerra
autèntica de la nostra terra ens agradaria
saber què s'esdevingué de veritat el
1999.
I, a part, del Pacte ja comprovat
i denunciat pel Partit Socialista de
Mallorca-Entesa Nacionalista entre n'Antich
i na Maria Antònia Munar per a
beneficiar-se de la majoria de privilegis
polítics i econòmics que comporta la
«sagrada unió» d'interessos, voldríem saber
el significat de pactar consellers al gust
de la patronal d'hostaleria i altres poders
fàctics de les Illes. És d'agrair la
valentia intel·lectual del professor
Joaquín Valdivieso denunciant públicament
fets que, fins ara mateix, només eren
rumors del carrer i que ara són
confirmacions en tota regla.
