[MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ ]
Els silencis del PSM

TRIBUNA BALEAR

Tots els comentaristes, la gent del carrer, militants i simpatitzants del PSM, nombrosos electors, fins i tot càrrecs de certa responsabilitat del nacionalisme d'esquerres, coincideixen a destacar els silencis ja històrics del partit que dirigeix Mateu Morro. Alguns parlen d'una estudiada moderació, d'un no voler entrar en una guerra de declaracions que, diuen, acabarà desgastant PSOE, UM, Els Verds, Esquerra Unida... Altres afirmen que la consigna de callar, no opinar damunt cap qüestió seriosa, obeeix a determinades instruccions del mateix secretari general, Mateu Morro: el secretari general hauria optat per prioritzar la gestió silenciosa de les àrees sota direcció del PSM per damunt la definició política o la diferenciació respecte a altres membres del Pacte. Els més crítics afirmen que tot plegat només significa que aquesta formació nacionalista i esquerrana té por de definir-se davant els problemes i conflictes que agiten la nostra societat a fi de no perdre amics (o possibles votants). Segons aquesta teoria tan «brillant» el silenci portaria vots i definir-se crearia problemes. Cal dir emperò que, en el darrer temps, s'ha notat una certa millora en el camp de la comunicació; i el PSM, que semblava ser una organització cega, muda i sorda, mitjançant alguns articles de Miquel Àngel M. Ballester, Tomeu Amengual, Gabriel Florit, Rafel Crespí, Bernat Jofre, Gabriel Vicens i Cecili Buele ha començat a rompre aquesta dinàmica malaltissa. Però no basta. Els silencis són massa evidents en nombroses qüestions que afecten els ciutadans, el futur del nacionalisme a les Illes, i el posicionament obert sobre els quals és deure públic de tot partit polític.

Sortosament l'excel·lent article de Miquel Àngel M. Ballester titulat Sostre de població ha vengut a solucionar, en part, un silenci penós. Feia ja més de tres mesos que Maria Antònia Munar havia obert el debat contra la presència de treballadors estrangers a Mallorca. Un caramull de perilloses declaracions lepenistes eren enmig del carrer. El PSM havia callat com un mort, sense gosar intervenir en un dels principals debats (juntament amb el de les moratòries) que preocupen el ciutadà de les Illes. El sostre de població és un tema ben popular i no cal deixar-lo en mans de la dreta o l'extrema dreta. La lluita contínua en defensa del drets humans i contra tota mena de rebuig racistoide per motius de religió, idees polítiques, cognom o lloc de naixença ha de ser ferma i decidida, qüestió prioritària per a un partit d'esquerres. Però si exceptuam les valuoses aportacions del diputat Cecili Buele, la direcció del PSM no arribava a definir la seva posició. Podem dir el mateix referent a urbanisme. El debat obert a començaments de juliol amb la presentació de la moratòria de Munar requeria (i demana amb urgència!) la intervenció escrita, la presentació de plans alternatius de protecció del nostre territori per part dels nacionalistes d'esquerra. Els equilibris del PSM en el Consell de Mallorca, la manca de contesta pública a les iniciatives de Munar palesaven un seguidisme respecte a UM gens rendible políticament.

Hi ha igualment silencis respecte als atemptats de l'onze de setembre. Per molt que hi he investigat, només he pogut llegir un senzill comunicat de tres retxes al respecte. Però una situació que amenaça de capgirar el segle XXI bé podia merèixer un article de Mateu Morro, Sebastià Serra, Antoni Alorda o qualsevol membre de la direcció. Les naus de l'OTAN preparades per a la guerra eren a Palma i, si exceptuam una apressada adhesió a la manifestació de «Ciutadans i ciutadanes contra la guerra», no hem constatat cap manifest públic del PSM, cap article d'opinió de membres de l'executiva o alts càrrecs polítics.

La crisi a conseqüència de les moratòries alternatives (la de Munar i la d'Antich) no ha servit tampoc per aclarir, en escrits seriosos i documentats, quina és la posició del PSM davant la desestabilitació del Pacte. I això que era i és un dels problemes que més preocupen els sectors progressistes mallorquins i de les Illes! I, aquí, el silenci és encara molt penós ja que el PSM governa amb UM en el Consell de Mallorca i... no sabia res de la moratòria de Munar! La crisi desencadenada per Munar tampoc no ha servit per a clarificar posicions, tot i que l'abstenció d'UM ha permès que el PP ressusciti guanyant dues propostes. Els Verds i Esquerra Unida han estat en aquesta ocasió més valents que el PSM i reuniren les seves executives. EU i Els Verds digueren al PSOE i al president Antich que UM desestabilitzava el Pacte i afirmaren que no es podia seguir d'aquesta manera vergonyosa. El partit de Mateu Morro no ha dit res de res.

Els silencis en els aspectes municipals són també paorosos i preocupants. Mentre fa més d'un any que el PSOE té un candidat municipal (Antoni Roig) que marca de forma efectiva Fageda i el PP descobrint els punts febles de la política de la dreta, el PSM, amb un home tan vàlid com Gabriel Barceló, no fa res de semblant i desaprofita un temps preciós.

Manquen alternatives clares i fermes quant al transport i la xarxa ferroviària. No basta anar d'excursió, fer-se algunes fotos per a la premsa, adquirir travesses. Joan Pericàs, des d'aquestes mateixes pàgines, encertava quan deia: «El Govern ha de fer el cap viu a l'hora de negociar amb Madrid i amb Brussel·les els ajuts econòmics que calguin per a dur endavant la recuperació del tren». Les excursions poden esdevenir folklore barat i propagandístic. Aquí, com en urbanisme, medi ambient o sanitat (per posar uns exemplars clars i llampants) el que manquen són plans efectius, opinions autoritzades i manco excursions d'adolescents per sortir damunt els papers.

Tampoc no hem vist cap escrit del PSM damunt els problemes de la Sanitat a Mallorca. Ara és el moment de les transferències i cal fer tot l'esforç necessari per aconseguir tenir una Sanitat ben dotada econòmicament i que no sigui una càrrega per a la comunitat. Son Llàtzer encara no és obert; i de Son Dureta, per art de màgia, Insalud i Madrid ens han «robat» tretze mil milions de pessetes. Tot plegat... no mereix un estudi seriós, que el PSM defineixi la seva política urbanística, sanitària, de medi ambient?

Les qüestions sobre les quals el PSM ha servat i serva un mutisme sospitós són tantes que no ens bastaria una sèrie d'articles per a deixar-ne constància. Per part ni banda hem vist un pla que parli de la necessitat d'uns mitjans de comunicació públics (premsa, ràdio, televisió...). Restar eternament en mans del negoci privat és útil a l'esquerra oficial? Amb una televisió i ràdio pública el Govern podria explicar millor la seva posició i no estar en mans d'interessos que li són contraris. La pretensió d'UM de no fer habitatges socials, de permetre la invasió de sòl rústic; les declaracions en contra de la immigració i l'esquerra; el problema del creixement de la població a les Illes, el consum exagerat de recursos i territori, les aproximacions de Munar a Matas i el PP... tot plegat conforma un panorama conflictiu i problemàtic que no pot ser tractat des del silenci. Pensam que a la llarga no és rendible políticament continuar dins d'aquesta línia d'amagar el cap dins l'arena com un estruç. Moltes persones i col·lectius que donen suport al Pacte, que han votat PSM, es demanen quins són els motius reals d'aquest silenci. Sovint el desconcert s'apodera de militants i simpatitzants que no troben en els mitjans de comunicació aquella veu propera que orienti en una línia nacionalista i d'esquerres. Al costat dels articles de Miquel Àngel M. Ballester, Rafel Crespí, Gabriel Florit, Bernat Jofre, Gabriel Vicens i Cecili Buele hi hauria d'haver els de Sebastià Serra, Mateu Morro, Pere Sampol, Antoni Alorda, Maria Antònia Vadell...

Voldríem que les coses millorassin i poguéssim saber, d'una vegada per totes, quina és l'opinió del PSM damunt els problemes que afecten els mallorquins. Els intel·lectuals i dirigents del nacionalisme d'esquerra, directors generals i diputats, tot l'ample ventall d'alts càrrecs (o no) situats en els llocs de gestió haurien de demostrar que saben què és el que preocupa al ciutadà i, el més important, que poden oferir alternatives.