El dinar i el pacte públic entre el
president Francesc Antich i Maria Antònia
Munar de dia dinou de setembre confirma a
les totes l'encertada anàlisi feta ara ja
farà dos anys per Mateu Morro, secretari
general del PSM. La trampa, denunciada per
Mateu Morro en una carta dirigida a tots
els militants del seu partit i que va
sortir en diverses publicacions de les
Illes, explicava els paranys on volien fer
caure el nacionalisme d'esquerres per tal
de colpejar-lo de forma definitiva. El
rebombori que s'armà aleshores ocupà les
pàgines de la premsa ciutadana durant
setmanes. Per una part, UM i els seus
aliats feien pública l'«oferta» d'anar
plegats a les eleccions amb el PSM (la
«unitat nacionalista», predicaven els amics
de Maria Antònia Munar). Es tractava d'una
operació molt intel·ligent ordida pels caps
pensants d'UM i aliats que comptà amb la
participació d'alguns importants grups de
pressió i d'algunes personalitats. La
intenció dels amics d'UM era fer creure a
l'electorat que el PSM (i Mateu Morro en
especial) havia d'«unificar forces» amb
Maria Antònia Munar (que no tenia clars els
seus resultats electorals).
La debilitat
històrica de Munar es volia dissimular
unificant els vots d'ambdues formacions i
aprofitar la jugada per anar envers la
dissolució del PSM (que en una altra fase
de l'operació seria engolit en un
planificat procés d'«unificació»). En
aquesta campanya d'extermini del
nacionalisme d'esquerra Mateu Morro i la
direcció del PSM eren presentats com a
dogmàtics («estalinistes», arribaren a dir
determinats sectors d'extrema dreta) que no
tenien «visió política».
Sortosament
per al nacionalisme d'esquerres l'executiva
del PSM (llevant algunes rares excepcions)
votà en bloc en contra d'aquesta enverinada
proposta, i el PSM, enmig de tan brutal
campanya d'intoxicació de l'opinió pública,
sabé resistir l'endemesa de qui només volia
xuclar-li els vots i créixer (electoralment
parlant) damunt vint-i-cinc anys de
dedicació a les classes populars
mallorquines.
Posteriorment a les
eleccions, la pinça contra el PSM va ser
feta pel PSOE i UM de forma conjunta. El
dinar de dia dinou de setembre entre Antich
i Munar per mirar d'apaivagar els
conflictes entre ambdues formacions
demostrava a tothom que ho volgués veure el
que ja va dir Mateu Morro l'any 1999.
Recordem que aleshores Antich i Munar
s'havien repartit el poder deixant només
unes miques per al PSM. El PSM era exclòs
del Consell Insular de Mallorca i quedava
en situació d'humiliant inferioritat davant
UM i d'EU-Els Verds, que, per exemple, se'n
portaven a casa la representació del
senador per les Illes (Manuel Cámara
guanyava la partida a Sebastià Serra). Els
teòrics de la «quarta via» presentaven el
pacte a dos (PSOE-UM) com una victòria del
consens i del diàleg entre partits. Els
comentaristes més atrevits dins del camp de
la ciència-ficció s'atrevien a dir, plens
d'una curiosa mística quasi religiosa (i
que no tenia res a veure amb la realitat de
cada dia), que l'«experiment» (el Pacte)
esdevenia «via estatal i internacional»
envers el progrés.
Enmig de tota aquesta
bogeria i descomunals despropòsits només
Mateu Morro denuncià l'operació
Munar-Antich i s'atreví a qüestionar el
pacte. Mateu Morro va fer saber als dos
socis (UM-PSOE) que si aquests no
reconeixien el paper electoral aconseguit
pel nacionalisme d'esquerres (la primera
força municipal de Mallorca, per exemple,
amb cent vint-i-set regidors) no hi hauria
acord.
Novament el «clan algaidí» mogué
les peces del jocs d'escacs, i els mateixos
que volien l'absorció del PSM per UM,
començaren a clamar contra una hipotètica
follia de l'executiva que dirigia Mateu
Morro. Les acusacions aquesta vegada anaren
en la línia de dir que el PSM «no volia
acabar amb l'hegemonia del PP a les Illes».
Si abans els gasetillers a sou del poder
clamaven contra Mateu Morro «per haver
regalat un diputat al PP» (per no haver
anat amb UM a les eleccions) ara, obviant
el Pacte UM-PSOE per a la repartició de
càrrecs, maldaven contra en Mateu «per
posar en perill un projecte històric per a
les Illes»·.
Però va ser precisament la
ferma decisió de Mateu Morro de no
claudicar davant les absurdes exigències
d'UM-PSOE la que ha salvat el PSM i el
nacionalisme d'esquerres. L'any 1999 (o ara
mateix) qui destorba és un partit de
provada tradició d'honradesa que no vol
caure en el parany en el qual han caigut
tantes organitzacions. La política sovint
es converteix en una orgia de repartiment
de llocs de comandament i d'aprofitament de
poder econòmic on cada grup col·loca els
seus. Arribam així al més brut clientelisme
polític que hom pugui imaginar (i, de
rebot, al desencís de molts sectors
populars desenganyats en constatar tanta
brutor: el «tots són iguals» és un tema
recurrent de conversa entre el poble).
Aleshores, com hem comprovat d'ençà ja fa
molts d'anys, el discurs oficial, les més
belles promeses a l'electorat, les
«màgiques» (per allunyades de la realitat)
construccions teòriques d'unes hipotètiques
«quartes vies» a no sé sap què, esdevenen
cortina de fum que amaga l'usdefruit de
privilegis econòmics escandalosos, el
control de poder polític per a col·locar
amics, per a consolidar la maquinària
electoral que ha de perpetuar l'oportunisme
més vulgar i barroer. I, vora tot això, la
manca dels canvis reals que hom havia
promès.
I és precisament contra aquesta
concepció bruta de la política que lluità
Mateu Morro l'any 1999 quan denuncià
públicament el pacte UM-PSOE contra el
PSM.
Han hagut de passar dos anys perquè
tothom veiés l'encert i la veritat de les
denúncies de Mateu Morro. Maria Antònia
Munar (que tant ha parlat aquest estiu)
també ho deixava ben aclarit quan, dies
abans del famós dinar de dia dinou, deia,
menyspreativa, referint-se al president
Francesc Antich: «És que aquest 'senyor'
ens havia dit que ell representava tota
l'esquerra, que parlava en nom dels
vint-i-vuit diputats». Maria Antònia Munar
deia ben alt el que tothom ja sabia: que
ella no havia pactat ni amb EU-Els Verds,
ni amb el PSM, ni amb ningú. Ella havia
pactat amb el PSOE i només volia parlar amb
n'Antich.
Dos anys després de la
signatura del Pacte s'evidenciaven els
motius exactes dels atacs de Munar contra
les conselleries d'EU-Els Verds (Margalida
Rosselló de Medi Ambient, Fernanda Caro de
Benestar Social, Eberhard Grosske, de
Treball)... i contra el PSM. Per cert que
el PSM era el més demonitzat i el que menys
comptava en el pensament de Maria Antònia
Munar. Basta pensar que, com a membres d'un
govern conjunt (l'«autèntic Govern de
Mallorca»), els nacionalistes d'esquerra no
sabien res de la moratòria presentada per
Munar el mes de juliol. Més menyspreu per a
un soci ja no és possible.
Tot això ho
havia dit Mateu Morro en aquella famosa
carta pública. Amb les darreres
declaracions de Maria Antònia Munar, amb el
dinar de dia dinou i la posterior roda de
premsa (el més esperpèntic que s'ha vist a
Mallorca en molts d'anys), el Pacte UM-PSOE
era presentat en societat sense cap mena de
vergonya. Una victòria més de Maria Antònia
Munar.
