Opinión
La biblioteca de Jorge Luis Borges

Article d'opinió de Gabriel Janer Manila

Fa un parell d’anys, en un discurs pronunciat a Ciudad Real en ocasió d’esser investit doctor honoris causa per la Universitat de CastillaLa Mancha, Umberto Eco definia allò que havia estat la biblioteca de Jorge L. Borges i el que havia significat en la construcció de la seva obra literària. A través de la biblioteca, Eco tractava d’imaginar l’autor de Fervor de Buenos Aires, Historia universal de la infamia, El Alpeh... i la contraposava a la biblioteca de Don Quijote.

Alonso Quijano arribà a creure que el món és com referia la seva biblioteca i cercava trobar la realitat tot allò que havia vist escrit als llibres: les aventures dels cavallers, les dames misterioses, la il.lusió de transformar la vida, la bogeria de creure que un home sol pot restaurar la justícia. Tot això li ho havia promès la seva biblioteca i ho havia cregut. Borges, molt menys idealista, va decidir que la seva biblioteca era com l’univers. Entre les pàgines dels seus llibre, s’hi codificava tota la vida. I això féu, segurament, que mai no sentís la necessitat de sortirne.

Primerament havia estat la biblioteca del pare, tota d’il.limitats llibres anglesos, de la qual mai no va saber si realment havia sortit; després la Biblioteca Nacional de Buenos Aires de la que fou director per un temps. Jo estim les enciclopèdies i els llibres d’Història Natural —escriví— per l’esplendor dels tigres. I vetaquí una de les grans obsessions de Borges: el tigre —negre i or—, la representació de la crueldat. Però les reixes de ferros punxaguts en forma de llança que volten la casa i el jardí familiar no són la gàbia que manté tancat un tigre al seu interior, sinó que la protegeixen de la crueldat exterior i preserven l’espai tranquil on la figura del pare brilla, esplendent, al centre de la biblioteca: com en un laberint. El laberint inquietant de l’escriptura.

Diuen que la ciutat de Rosario estava atemorida. En donava relació el diari La Razón, d’aquella ciutat. Era una por que s’extenia pels barris perifèrics: la por a un tigre. Una por ancestral que sorgia de sobre de les cavitats més profundes de l’ésser humà. Un tigre tenia atemorida la ciutat de Rosario. Però ningú no l’havia vist. Només n’havien descobert les petjades sobre la pols, i això havia comportat una certa incredulitat. Hi havia qui deia que potser era una broma. Però aquells dies Borges havia acudit a Rosario i havia pronunciat una conferència. Ningún no va saber quina relació podia establirse entre ambdós fets. Potser, havia projectar sobre els miralls de la ciutat l’espectre d’un tigre interior: asiàtic, reial, al qual només poden acararse els guerrers des de la fortalesa construïda sobre un elefant. Feroç i alhora bell, sanguinari i gentil, creat per a l’amor.

La fascinació pel món esdevé el resultat de la fascinació pels llibres. Perquè la vida és a l’interior dels llibres. M’hauria agradat escoltarlo parlar de llibres en aquell memorable cicle de conferències que pronuncià en un teatre de Buenos Aires l’any 1980: Hi parlà de La Divina Comèdia, de Shakespeare, del Llibre de les mil i una nits, de Quevedo, d’Edgar Allan Poe.. i que podem llegir recollit en el llibre Siete Noches. Per espai de set nits...

Fa molts d’anys, en la seva última visita a Mallorca, vaig assistir, convidat per un bon amic, a un dinar amb Jorge L. Borges. Va parlar de literatura i em vaig sentir afortunat de poderlo escoltar. Es retenia en el passatge de la mort de Don Quijote i ens feia fixar en el sentiment de dolor de Cervantes en veure que el seu vell heroi acaba per doblegarse, tanmateix, a la mort. I era fascinant constatar com en unes poques línies podia concentrars’hi tanta vida.